L’automòbil elèctric no és cap novetat. El primer automòbil en sobrepassar els 100 km/h va ser La Jamais Contente,al 1899, i era un vehicle elèctric autònom. L’invent de la catenària va permetre que la tracció elèctrica s’imposés en moltes línies de ferrocarril urbà o interurbà a principis del segle XX i el seu ús es va anar estenent i ampliant fins a dia d’avui. Tot i això, al sector de l’automòbil no va passar el mateix.

Vehicles elèctrics

Al llarg del segle XX, el motor de combustió interna de cicle Otto (benzina) o de cicle Diésel es va imposar molt per sobre del motor elèctric. El per què d’aquest fet té una raó tècnica: 1 kg de combustible conté molta més energia que 1 kg de bateria elèctrica d’aleshores i un dipòsit de combustible proporcionava una autonomia a l’automòbil que no podia proporcionar una bateria amb tal pes. 

Però la tecnologia evoluciona a passos de gegant. El desenvolupament de l’electrònica i l’ús de nous materials permet obtenir bateries cada vegada més lleugeres i eficients. En alguns àmbits, com el repartiment a domicili i altres serveis urbans, els vehicles elèctrics poden competir en igualtat de condicions, fins i tot amb cert avantatge, amb els vehicles convencionals. Això ha revifat l’interès pel vehicle elèctric tant a l’Administració Pública com entre els usuaris particulars. La política energètica europea, però també la de moltes altres nacions desenvolupades, promociona la substitució dels vehicles amb motor de combustió interna per vehicles elèctrics, mentre que les grans empreses automobilístiques ofereixen un catàleg cada vegada més ampli de vehicles híbrids endollables o completament elèctrics.

El vehicle elèctric modern ofereix una solució a un dels grans problemes ambientals dels nostres temps, el de la contaminació atmosfèrica a les grans ciutats. Pel tub d’escapament del motor d’un automòbil en surten òxids de sofre o nitrogen, monòxid de carboni o hidrocarburs no cremats, inclús partícules en suspensió, barrejats amb el vapor d’aigua i el diòxid de carboni, que són els principals productes de la combustió de la benzina o el dièsel. Encara que es tracti de proporcions molt petites del total de gasos que s’emeten, són molts els automòbils en molt poc espai i la concentració d’aquestes substàncies a l’aire que respirem és perjudicial per a la salut de les persones i provoca efectes nocius pel medi ambient.

En definitiva, l’ús habitual de l’automòbil i l’índex de motorització (nombre de vehicles a motor per habitant) planteja un problema ambiental seriós. Moltes ciutats s’han vist obligades a restringir el trànsit a motor davant les condicions climatològiques adverses per tal d’evitar concentracions de contaminants perilloses per a la salut. Moltes altres han optat per ampliar aquesta restricció, ja sigui mitjançant l’ampliació de les zones de vianants o amb la prohibició de la circulació dels vehicles més contaminants durant tot l’any. És aleshores quan la idea del vehicle elèctric guanya força, perquè no emet contaminants allà on s’utilitza. Aquest fet fa que es consideri un vehicle «net» que les autoritats municipals veuen amb bons ulls.

Arribats a aquest punt, convé recordar quelcom que és obvi: els vehicles elèctrics funcionen amb electricitat i l’electricitat s’ha de generar d’alguna manera, en algun lloc. A grans trets, l’electricitat és genera a les centrals tèrmiques, centrals nuclears o a través de l’explotació de recursos renovables, principalment a les centrals hidroelèctriques o eòliques. Però totes aquestes centrals estan allunyades dels punts de consum. Així que l’electricitat ha de passar per una xarxa de transport d’alta tensió que connecta la central elèctrica a la xarxa de distribució i que, al mateix temps, portarà l’electricitat fins al punt de recàrrega del vehicle elèctric, ja sigui públic o privat.

És fàcil observar que, si s’han utilitzat combustibles per generar l’electricitat que consumeix el vehicle elèctric, s’hauran emès gasos d’efecte hivernacle que contribueixen al canvi climàtic i s’haurà generat una contaminació atmosfèrica al voltant de la central elèctrica. Calculant el rendiment de la central tèrmica, les pèrdues a les xarxes de transport i distribució, etcètera, descobrim que un vehicle elèctric, avui dia, podria emetre tants o més gasos d’efecte hivernacle que els motors més moderns de combustió interna per kilòmetre.

Tot i que això sigui cert, no ens hem d’enganyar. Més del 98% de l’energia que fan servir els vehicles automòbils (cotxes, furgonetes, camions, motocicletes, etc.) prové del petroli, en forma de benzina, gasoil (dièsel) o GLP (gasos liquats del petroli). Una altra part significativa, però encara molt petita, prové del gas natural, en forma de GNL (gas natural liquat), per exemple. D’altra banda, els enginyers han aconseguit un alt grau d’eficiència energètica en els motors convencionals, però s’està assolint el límit del possible. En poques paraules, una petita alteració del preu del petroli o de la seva disponibilitat provoca greus contratemps al parc mòbil i serà molt difícil reduir les emissions contaminants o d’efecte hivernacle dels motors més eficients del futur.En canvi, no tota l’electricitat es genera cremant petroli, ni tan sols cremant combustibles fòssils com el gas natural o el carbó. Les grans centrals hidroelèctriques o eòliques, les centrals nuclears, les plantes de cogeneració, les petites instal·lacions d’energia renovable… generen la major part de l’electricitat que consumim i no emeten gasos d’efecte hivernacle, o en quantitats molt petites, i pràcticament no contaminants. És a dir, per propulsar un vehicle elèctric no existeix dependència d’una sola font d’energia i, a més a més, es pot ampliar la generació elèctrica amb tecnologies no contaminants i renovables. En aquest cas, el balanç ambiental del vehicle elèctric és positiu, doncs el seu impacte sobre l’efecte hivernacle o la pol·lució atmosfèrica és clarament menor que el d’un automòbil amb un motor de combustió interna.

L’automòbil elèctric no és cap novetat. El primer automòbil en sobrepassar els 100 km/h va ser La Jamais Contente,al 1899, i era un vehicle elèctric autònom. L’invent de la catenària va permetre que la tracció elèctrica s’imposés en moltes línies de ferrocarril urbà o interurbà a principis del segle XX i el seu ús es va anar estenent i ampliant fins a dia d’avui. Tot i això, al sector de l’automòbil no va passar el mateix.

Vehicles elèctrics

Al llarg del segle XX, el motor de combustió interna de cicle Otto (benzina) o de cicle Diésel es va imposar molt per sobre del motor elèctric. El per què d’aquest fet té una raó tècnica: 1 kg de combustible conté molta més energia que 1 kg de bateria elèctrica d’aleshores i un dipòsit de combustible proporcionava una autonomia a l’automòbil que no podia proporcionar una bateria amb tal pes. 

Però la tecnologia evoluciona a passos de gegant. El desenvolupament de l’electrònica i l’ús de nous materials permet obtenir bateries cada vegada més lleugeres i eficients. En alguns àmbits, com el repartiment a domicili i altres serveis urbans, els vehicles elèctrics poden competir en igualtat de condicions, fins i tot amb cert avantatge, amb els vehicles convencionals. Això ha revifat l’interès pel vehicle elèctric tant a l’Administració Pública com entre els usuaris particulars. La política energètica europea, però també la de moltes altres nacions desenvolupades, promociona la substitució dels vehicles amb motor de combustió interna per vehicles elèctrics, mentre que les grans empreses automobilístiques ofereixen un catàleg cada vegada més ampli de vehicles híbrids endollables o completament elèctrics.

El vehicle elèctric modern ofereix una solució a un dels grans problemes ambientals dels nostres temps, el de la contaminació atmosfèrica a les grans ciutats. Pel tub d’escapament del motor d’un automòbil en surten òxids de sofre o nitrogen, monòxid de carboni o hidrocarburs no cremats, inclús partícules en suspensió, barrejats amb el vapor d’aigua i el diòxid de carboni, que són els principals productes de la combustió de la benzina o el dièsel. Encara que es tracti de proporcions molt petites del total de gasos que s’emeten, són molts els automòbils en molt poc espai i la concentració d’aquestes substàncies a l’aire que respirem és perjudicial per a la salut de les persones i provoca efectes nocius pel medi ambient.

En definitiva, l’ús habitual de l’automòbil i l’índex de motorització (nombre de vehicles a motor per habitant) planteja un problema ambiental seriós. Moltes ciutats s’han vist obligades a restringir el trànsit a motor davant les condicions climatològiques adverses per tal d’evitar concentracions de contaminants perilloses per a la salut. Moltes altres han optat per ampliar aquesta restricció, ja sigui mitjançant l’ampliació de les zones de vianants o amb la prohibició de la circulació dels vehicles més contaminants durant tot l’any. És aleshores quan la idea del vehicle elèctric guanya força, perquè no emet contaminants allà on s’utilitza. Aquest fet fa que es consideri un vehicle «net» que les autoritats municipals veuen amb bons ulls.

Arribats a aquest punt, convé recordar quelcom que és obvi: els vehicles elèctrics funcionen amb electricitat i l’electricitat s’ha de generar d’alguna manera, en algun lloc. A grans trets, l’electricitat és genera a les centrals tèrmiques, centrals nuclears o a través de l’explotació de recursos renovables, principalment a les centrals hidroelèctriques o eòliques. Però totes aquestes centrals estan allunyades dels punts de consum. Així que l’electricitat ha de passar per una xarxa de transport d’alta tensió que connecta la central elèctrica a la xarxa de distribució i que, al mateix temps, portarà l’electricitat fins al punt de recàrrega del vehicle elèctric, ja sigui públic o privat.

És fàcil observar que, si s’han utilitzat combustibles per generar l’electricitat que consumeix el vehicle elèctric, s’hauran emès gasos d’efecte hivernacle que contribueixen al canvi climàtic i s’haurà generat una contaminació atmosfèrica al voltant de la central elèctrica. Calculant el rendiment de la central tèrmica, les pèrdues a les xarxes de transport i distribució, etcètera, descobrim que un vehicle elèctric, avui dia, podria emetre tants o més gasos d’efecte hivernacle que els motors més moderns de combustió interna per kilòmetre.

Tot i que això sigui cert, no ens hem d’enganyar. Més del 98% de l’energia que fan servir els vehicles automòbils (cotxes, furgonetes, camions, motocicletes, etc.) prové del petroli, en forma de benzina, gasoil (dièsel) o GLP (gasos liquats del petroli). Una altra part significativa, però encara molt petita, prové del gas natural, en forma de GNL (gas natural liquat), per exemple. D’altra banda, els enginyers han aconseguit un alt grau d’eficiència energètica en els motors convencionals, però s’està assolint el límit del possible. En poques paraules, una petita alteració del preu del petroli o de la seva disponibilitat provoca greus contratemps al parc mòbil i serà molt difícil reduir les emissions contaminants o d’efecte hivernacle dels motors més eficients del futur.En canvi, no tota l’electricitat es genera cremant petroli, ni tan sols cremant combustibles fòssils com el gas natural o el carbó. Les grans centrals hidroelèctriques o eòliques, les centrals nuclears, les plantes de cogeneració, les petites instal·lacions d’energia renovable… generen la major part de l’electricitat que consumim i no emeten gasos d’efecte hivernacle, o en quantitats molt petites, i pràcticament no contaminants. És a dir, per propulsar un vehicle elèctric no existeix dependència d’una sola font d’energia i, a més a més, es pot ampliar la generació elèctrica amb tecnologies no contaminants i renovables. En aquest cas, el balanç ambiental del vehicle elèctric és positiu, doncs el seu impacte sobre l’efecte hivernacle o la pol·lució atmosfèrica és clarament menor que el d’un automòbil amb un motor de combustió interna.

Qualsevol política pública o empresarial que opti per un model de desenvolupament sostenible ha de tenir a la seva disposició instruments capaços de mesurar l’impacte ambiental que generen les seves accions. La quantitat de CO2per habitant o per unitat de PIB, per exemple, és una unitat de mesura que ens ajuda a situar una economia nacional en la seva relació amb el canvi climàtic.

Petjada Hídrica

Tres investigadors holandesos, Arjen Hoekstra, Ashok Kumar Chapagain i Mesfin Mekonnen, entre d’altres, van publicar un estudi sobre allò que es va conèixer com a comerç virtual d’aiguaal 2002. La seva intenció era registrar, calcular d’alguna manera, els usos que fem de l’aigua i proporcionar unitats de mesura capaces d’oferir una informació valuosa sobre aquests. Aquesta documentació es va presentar al públic en un marc de cooperació entre la Universitat de Twente i l’IHE Delft Institute for Water Education (https://www.un-ihe.org/), que pertany a la UNESCO, que és la major institució del món dedicada a la formació en l’àmbit de l’aigua. En aquests estudis es va presentar per primera vegada el concepte de petjada hídrica. 

La idea és simple: quanta aigua és necessària per fabricar un producte o oferir un servei? Quanta aigua consumeix un habitant, una població o una nació directament i indirectament,en un any?

Allò que aparentment és simple en realitat és complex, ja que la petjada hídrica d’un producte, per exemple, inclou el consum d’aigua en l’obtenció de les matèries primeres, el seu transport, la cadena de producció, la seva distribució i, finalment, el seu consum. Així, la petjada hídrica d’un full de paper és d’uns deu litres; la d’una taronja, aproximadament, de 50 litres i la d’una tassa de cafè, de 140 litres; 1 kg de patates tindrà una petjada hídrica una mica per sobre dels 900 litres; la petjada hídrica d’1 kg de carn de vedella és molt similar a la petjada hídrica d’un pantaló texà, superior als 10.000 litres d’aigua.

De ben segur que aquestes quantitats sorprendran a més d’un lector, però són el resultat d’un càlcul estandarditzat i modelitzat que permet comparar petjades hídriques i definir mesures que millorin la gestió de l’aigua i ens permetin estalviar un bé tan preuat. Al 2009, l’Organització Internacional per la Estandardització (ISO, en anglès) va iniciar els tràmits per publicar una norma internacional, que van finalitzar l’any 2014. La norma ISO 14046 de 2014 n’ha sigut el resultat final. És capaç d’avaluar la petjada hídrica considerant el cicle de vida del producte, identifica els impactes ambientals relacionats amb l’aigua, la quantitat d’ús, el canvi de qualitat de l’aigua, etc. Gràcies a aquest mètode es pot calcular la petjada hídrica d’un mateix producte produït per l’empresa A i per l’empresa B i estimar quina de les dues empreses té un impacte ambiental menor sobre el cicle de l’aigua, per exemple.

Aquest fet és molt important, doncs convé recordar que, degut al canvi climàtic i a la concentració de la població a les grans ciutats, d’aquí a una dècada dos de cada tres habitants de la població mundial viuran en zones on la demanda d’aigua dolça podria ser més alta que la quantitat d’aigua dolça disponible. Per tant, és de vital importància saber si un o altre procés comporta una major o menor petjada hídrica per tal de poder fer una millor gestió del cicle de l’aigua. Actualment, amb aquesta eina, qualsevol organisme públic o privat, una administració pública o una empresa, podrà calcular la seva petjada hídrica mitjançant un procediment estandarditzat, que li permetrà fer diverses comparacions i mesurar l’evolució d’aquest indicador en el temps.

Amb l’objectiu d’ajudar a desenvolupar i difondre els mètodes i eines pel càlcul de la petjada hídrica es va crear, al 2008, la Water Footprint Network (https://waterfootprint.org/en/). En aquesta xarxa internacional hi participen organismes no governamentals, empreses, institucions financeres, organismes reguladors, universitats i instituts d’investigació, etc., que en total sumen més de dos-cents socis. A través d’aquesta organització en xarxa es comparteixen els darrers avenços en la investigació i el desenvolupament de sistemes que permetin reduir la petjada hídrica i siguin capaços d’utilitzar aquest recurs escàs de la manera més eficient i neta possible.

Al mateix temps, la Water Footprint Netwrok proposa mesurar la petjada hídrica segons la procedència de l’aigua. En resum, es volen mesurar tres petjades hídriques:

La petjada hídrica es pot mesurar de diverses maneres. Per exemple, en metres cúbics (o litres) per unitat d’alguna cosa, considerant tota la cadena de subministrament. Així, parlaríem de deu litres d’aigua per cada full de paper, d’uns 3.000 per una pizza o de més de 10.000 per cada kg de carn de vedella. Però també es pot mesurar per unitat de temps. És habitual mesurar el consum d’aigua per habitant, cosa que dependrà de factors de vegades tan dispars com el nivell de renda, que influeix en el consum de productes amb major petjada hídrica, el clima o els hàbits d’higiene i alimentació. La petjada hídrica d’un ciutadà xinès serà de 700 metres cúbics l’any mentre que la d’un nord-americà serà superior als 2.500 metres cúbics l’any. La petjada hídrica espanyola és d’uns 2.300 metres cúbics l’any per càpita, però una tercera part d’aquesta petjada és deguda al consum d’aigua fora d’Espanya, provinent de productes o matèries primeres importades.

Qualsevol política pública o empresarial que opti per un model de desenvolupament sostenible ha de tenir a la seva disposició instruments capaços de mesurar l’impacte ambiental que generen les seves accions. La quantitat de CO2per habitant o per unitat de PIB, per exemple, és una unitat de mesura que ens ajuda a situar una economia nacional en la seva relació amb el canvi climàtic.

Petjada Hídrica

Tres investigadors holandesos, Arjen Hoekstra, Ashok Kumar Chapagain i Mesfin Mekonnen, entre d’altres, van publicar un estudi sobre allò que es va conèixer com a comerç virtual d’aiguaal 2002. La seva intenció era registrar, calcular d’alguna manera, els usos que fem de l’aigua i proporcionar unitats de mesura capaces d’oferir una informació valuosa sobre aquests. Aquesta documentació es va presentar al públic en un marc de cooperació entre la Universitat de Twente i l’IHE Delft Institute for Water Education (https://www.un-ihe.org/), que pertany a la UNESCO, que és la major institució del món dedicada a la formació en l’àmbit de l’aigua. En aquests estudis es va presentar per primera vegada el concepte de petjada hídrica. 

La idea és simple: quanta aigua és necessària per fabricar un producte o oferir un servei? Quanta aigua consumeix un habitant, una població o una nació directament i indirectament,en un any?

Allò que aparentment és simple en realitat és complex, ja que la petjada hídrica d’un producte, per exemple, inclou el consum d’aigua en l’obtenció de les matèries primeres, el seu transport, la cadena de producció, la seva distribució i, finalment, el seu consum. Així, la petjada hídrica d’un full de paper és d’uns deu litres; la d’una taronja, aproximadament, de 50 litres i la d’una tassa de cafè, de 140 litres; 1 kg de patates tindrà una petjada hídrica una mica per sobre dels 900 litres; la petjada hídrica d’1 kg de carn de vedella és molt similar a la petjada hídrica d’un pantaló texà, superior als 10.000 litres d’aigua.

De ben segur que aquestes quantitats sorprendran a més d’un lector, però són el resultat d’un càlcul estandarditzat i modelitzat que permet comparar petjades hídriques i definir mesures que millorin la gestió de l’aigua i ens permetin estalviar un bé tan preuat. Al 2009, l’Organització Internacional per la Estandardització (ISO, en anglès) va iniciar els tràmits per publicar una norma internacional, que van finalitzar l’any 2014. La norma ISO 14046 de 2014 n’ha sigut el resultat final. És capaç d’avaluar la petjada hídrica considerant el cicle de vida del producte, identifica els impactes ambientals relacionats amb l’aigua, la quantitat d’ús, el canvi de qualitat de l’aigua, etc. Gràcies a aquest mètode es pot calcular la petjada hídrica d’un mateix producte produït per l’empresa A i per l’empresa B i estimar quina de les dues empreses té un impacte ambiental menor sobre el cicle de l’aigua, per exemple.

Aquest fet és molt important, doncs convé recordar que, degut al canvi climàtic i a la concentració de la població a les grans ciutats, d’aquí a una dècada dos de cada tres habitants de la població mundial viuran en zones on la demanda d’aigua dolça podria ser més alta que la quantitat d’aigua dolça disponible. Per tant, és de vital importància saber si un o altre procés comporta una major o menor petjada hídrica per tal de poder fer una millor gestió del cicle de l’aigua. Actualment, amb aquesta eina, qualsevol organisme públic o privat, una administració pública o una empresa, podrà calcular la seva petjada hídrica mitjançant un procediment estandarditzat, que li permetrà fer diverses comparacions i mesurar l’evolució d’aquest indicador en el temps.

Amb l’objectiu d’ajudar a desenvolupar i difondre els mètodes i eines pel càlcul de la petjada hídrica es va crear, al 2008, la Water Footprint Network (https://waterfootprint.org/en/). En aquesta xarxa internacional hi participen organismes no governamentals, empreses, institucions financeres, organismes reguladors, universitats i instituts d’investigació, etc., que en total sumen més de dos-cents socis. A través d’aquesta organització en xarxa es comparteixen els darrers avenços en la investigació i el desenvolupament de sistemes que permetin reduir la petjada hídrica i siguin capaços d’utilitzar aquest recurs escàs de la manera més eficient i neta possible.

Al mateix temps, la Water Footprint Netwrok proposa mesurar la petjada hídrica segons la procedència de l’aigua. En resum, es volen mesurar tres petjades hídriques:

La petjada hídrica es pot mesurar de diverses maneres. Per exemple, en metres cúbics (o litres) per unitat d’alguna cosa, considerant tota la cadena de subministrament. Així, parlaríem de deu litres d’aigua per cada full de paper, d’uns 3.000 per una pizza o de més de 10.000 per cada kg de carn de vedella. Però també es pot mesurar per unitat de temps. És habitual mesurar el consum d’aigua per habitant, cosa que dependrà de factors de vegades tan dispars com el nivell de renda, que influeix en el consum de productes amb major petjada hídrica, el clima o els hàbits d’higiene i alimentació. La petjada hídrica d’un ciutadà xinès serà de 700 metres cúbics l’any mentre que la d’un nord-americà serà superior als 2.500 metres cúbics l’any. La petjada hídrica espanyola és d’uns 2.300 metres cúbics l’any per càpita, però una tercera part d’aquesta petjada és deguda al consum d’aigua fora d’Espanya, provinent de productes o matèries primeres importades.

Durant els darrers dies, s’ha celebrat la 25a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic a Madrid, més coneguda com a COP 25. La negociació de l’acord final de la conferència ha estat difícil i s’ha allargat més temps del que estava previst, la qual cosa ha convertit la COP 25 en la conferència més llarga celebrada fins a dia d’avui. Darrere d’aquestes complexes negociacions hi havia els Acords de París (2015) sobre el canvi climàtic, que exigien un major compromís per part de les nacions amb la reducció efectiva de les emissions d’efecte hivernacle, però també la guerra comercial soterrada entre la Xina i els EUA o les pressions de l’Índia, Brasil o Aràbia Saudita que, per diversos motius, s’oposaven a una o altra part dels possibles acords. D’altra banda, la COP 25 s’ha convertit en notícia per les reivindicacions i sol·licituds d’activistes i organitzacions no governamentals i les declaracions de nombrosos científics que alerten sobre els efectes del canvi climàtic. Tots ells, cadascun a la seva manera, han exigit un major compromís ambiental dels governs i les organitzacions internacionals.

Els punts més polèmics del document han estat, en primer lloc, els plans de reducció de les emissions de CO2 exigits per complir amb els Acords de París (2015) i, en segon lloc, la qüestió financera. Aquesta, al seu torn, gira al voltant dels futurs mercats d’intercanvi de drets d’emissions de diòxid de carboni (CO2) i dels mecanismes financers que els països més desenvolupats haurien d’implantar per fer possible la política ambiental dels països amb menys recursos.

Balanç COP25

Cal recordar que, segons la comunitat científica, amb l’Acord de Kyoto no n’hi ha prou per evitar un canvi climàtic a gran escala. A més a més, si es manté la tendència actual d’emissions de CO2, la temperatura mitjana mundial podria incrementar-se uns 3,2 ºC d’aquí al 2050. L’Acord de París pretén frenar aquest increment de les temperatures, limitar-lo i estabilitzar-lo en 1,5 ºC. Per tal d’aconseguir-ho, les emissions de CO2 s’haurien de reduir en un 7,6% anual i, de cara al 2050, assolir el punt d’equilibri entre el CO2 emès per l’activitat humana i l’absorció d’aquest gas pels boscos i els oceans.

L’acord final de la COP 25 insta les nacions a presentar plans de reducció d’emissions més ambiciosos que els actuals. Tanmateix, 73 països s’han compromès a presentar plans d’acció climàtica reforçats al 2020, en consonància amb els Acords de París, i onze més han ideat plans especials més ambiciosos. Però el compromís ha anat més enllà dels governs i s’hi han implicat també el món de l’empresa i el de les finances.

14 regions, 398 ciutats i 786 empreses s’han compromès a títol particular a dur a terme plans de disminució de les emissions de CO2. Les últimes 177 empreses que s’han adherit a l’Aliança d’Ambició Climàtica sumen 5,8 milions de treballadors a 36 països; el seu capital social equival a més de dues vegades el PIB espanyol i juntes emeten tant CO2 com França. Tots aquests agents i governs s’han compromès a reduir a zero les seves emissions netes de CO2 per l’any 2050. També és important el compromís d’alguns inversors financers. 631 inversors, que compten amb fons equivalents a 37 bilions de dòlars, han fet una crida per la lluita contra el canvi climàtic, i un grup de 16 inversors s’ha compromès amb 4 bilions de dòlars en valors mercantils relacionats amb la reducció d’emissions. Tots aquests agents i altres s’han sumat a l’Aliança d’Acció Climàtica, que promou el compromís ambiental dels governs de tot el món i busca nous aliats que es sumin a la lluita contra les emissions de CO2.

D’altra banda, el comerç d’emissions de CO2 és una qüestió complexa ja que implica mecanismes de control financer i de verificació de les emissions. La idea principal d’aquest comerç és simple. Si una nació en el seu conjunt o una empresa aconsegueix emetre menys CO2 del que s’havia marcat com a objectiu, pot vendre aquesta rebaixa a una altra nació o empresa que, pel motiu que sigui, hagi emès més CO2 del compte. Tot i això, la implantació d’aquest mercat és summament complexa, doncs comprèn el repartiment d’emissions entre nacions i entre agents emissors i una regulació d’aquest comerç, amb sistemes de comptabilitat, verificació i autenticació viables i fiables. Una part de les discussions es va centrar en els problemes de doble comptabilitat i en la insistència de Brasil o d’Austràlia, per exemple, per comptabilitzar la reducció d’emissions no des dels Acords de París, sinó des de l’Acord de Kyoto, cosa que restaria eficàcia a aquest mecanisme financer i a la qual s’oposa amb força la Unió Europea.

El comerç d’emissions seria una font de recursos financers, però la COP 25 ha insistit en la necessitat de plans d’ajuda financera per la reducció d’emissions i d’adaptació al canvi climàtic de les nacions amb menys recursos, i aquesta reclamació ha sigut una de les principals conclusions de la conferència. En aquest mateix sentit, també s’ha atorgat un pes important a la qüestió de la distribució de la renda entre els habitants d’una mateixa nació, donat que una distribució desigual de la riquesa està associada als problemes ambientals i s’empeny a les nacions a establir sistemes de finançament interns capaços d’evitar aquest obstacle.

La propera Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la COP 26, es celebrarà l’any vinent a Londres.

Durant els darrers dies, s’ha celebrat la 25a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic a Madrid, més coneguda com a COP 25. La negociació de l’acord final de la conferència ha estat difícil i s’ha allargat més temps del que estava previst, la qual cosa ha convertit la COP 25 en la conferència més llarga celebrada fins a dia d’avui. Darrere d’aquestes complexes negociacions hi havia els Acords de París (2015) sobre el canvi climàtic, que exigien un major compromís per part de les nacions amb la reducció efectiva de les emissions d’efecte hivernacle, però també la guerra comercial soterrada entre la Xina i els EUA o les pressions de l’Índia, Brasil o Aràbia Saudita que, per diversos motius, s’oposaven a una o altra part dels possibles acords. D’altra banda, la COP 25 s’ha convertit en notícia per les reivindicacions i sol·licituds d’activistes i organitzacions no governamentals i les declaracions de nombrosos científics que alerten sobre els efectes del canvi climàtic. Tots ells, cadascun a la seva manera, han exigit un major compromís ambiental dels governs i les organitzacions internacionals.

Els punts més polèmics del document han estat, en primer lloc, els plans de reducció de les emissions de CO2 exigits per complir amb els Acords de París (2015) i, en segon lloc, la qüestió financera. Aquesta, al seu torn, gira al voltant dels futurs mercats d’intercanvi de drets d’emissions de diòxid de carboni (CO2) i dels mecanismes financers que els països més desenvolupats haurien d’implantar per fer possible la política ambiental dels països amb menys recursos.

Balanç COP25

Cal recordar que, segons la comunitat científica, amb l’Acord de Kyoto no n’hi ha prou per evitar un canvi climàtic a gran escala. A més a més, si es manté la tendència actual d’emissions de CO2, la temperatura mitjana mundial podria incrementar-se uns 3,2 ºC d’aquí al 2050. L’Acord de París pretén frenar aquest increment de les temperatures, limitar-lo i estabilitzar-lo en 1,5 ºC. Per tal d’aconseguir-ho, les emissions de CO2 s’haurien de reduir en un 7,6% anual i, de cara al 2050, assolir el punt d’equilibri entre el CO2 emès per l’activitat humana i l’absorció d’aquest gas pels boscos i els oceans.

L’acord final de la COP 25 insta les nacions a presentar plans de reducció d’emissions més ambiciosos que els actuals. Tanmateix, 73 països s’han compromès a presentar plans d’acció climàtica reforçats al 2020, en consonància amb els Acords de París, i onze més han ideat plans especials més ambiciosos. Però el compromís ha anat més enllà dels governs i s’hi han implicat també el món de l’empresa i el de les finances.

14 regions, 398 ciutats i 786 empreses s’han compromès a títol particular a dur a terme plans de disminució de les emissions de CO2. Les últimes 177 empreses que s’han adherit a l’Aliança d’Ambició Climàtica sumen 5,8 milions de treballadors a 36 països; el seu capital social equival a més de dues vegades el PIB espanyol i juntes emeten tant CO2 com França. Tots aquests agents i governs s’han compromès a reduir a zero les seves emissions netes de CO2 per l’any 2050. També és important el compromís d’alguns inversors financers. 631 inversors, que compten amb fons equivalents a 37 bilions de dòlars, han fet una crida per la lluita contra el canvi climàtic, i un grup de 16 inversors s’ha compromès amb 4 bilions de dòlars en valors mercantils relacionats amb la reducció d’emissions. Tots aquests agents i altres s’han sumat a l’Aliança d’Acció Climàtica, que promou el compromís ambiental dels governs de tot el món i busca nous aliats que es sumin a la lluita contra les emissions de CO2.

D’altra banda, el comerç d’emissions de CO2 és una qüestió complexa ja que implica mecanismes de control financer i de verificació de les emissions. La idea principal d’aquest comerç és simple. Si una nació en el seu conjunt o una empresa aconsegueix emetre menys CO2 del que s’havia marcat com a objectiu, pot vendre aquesta rebaixa a una altra nació o empresa que, pel motiu que sigui, hagi emès més CO2 del compte. Tot i això, la implantació d’aquest mercat és summament complexa, doncs comprèn el repartiment d’emissions entre nacions i entre agents emissors i una regulació d’aquest comerç, amb sistemes de comptabilitat, verificació i autenticació viables i fiables. Una part de les discussions es va centrar en els problemes de doble comptabilitat i en la insistència de Brasil o d’Austràlia, per exemple, per comptabilitzar la reducció d’emissions no des dels Acords de París, sinó des de l’Acord de Kyoto, cosa que restaria eficàcia a aquest mecanisme financer i a la qual s’oposa amb força la Unió Europea.

El comerç d’emissions seria una font de recursos financers, però la COP 25 ha insistit en la necessitat de plans d’ajuda financera per la reducció d’emissions i d’adaptació al canvi climàtic de les nacions amb menys recursos, i aquesta reclamació ha sigut una de les principals conclusions de la conferència. En aquest mateix sentit, també s’ha atorgat un pes important a la qüestió de la distribució de la renda entre els habitants d’una mateixa nació, donat que una distribució desigual de la riquesa està associada als problemes ambientals i s’empeny a les nacions a establir sistemes de finançament interns capaços d’evitar aquest obstacle.

La propera Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la COP 26, es celebrarà l’any vinent a Londres.

Es diu que l’economia és la ciència que tracta de fer una gestió òptima dels recursos escassos. Si els recursos fossin abundants o il·limitats, no tindria sentit parlar d’economia, però els recursos són limitats i alguns d’ells també són certament escassos. Mitjançant aquesta gestió dels recursos disponibles, l’activitat econòmica genera o intercanvia productes, béns o serveis amb els quals pot cobrir les necessitats individuals, d’una part o de tota la població. El sistema econòmic és el conjunt de normes i procediments, ja siguin formals o informals, que regulen aquestes activitats econòmiques i la riquesa, així com el benefici que se n’obté, que tant pot procedir d’una abundància de recursos com de l’habilitat i competència en l’agricultura, la indústria o el comerç.

Tradicionalment, les activitats econòmiques comprenen tres fases: la producció, la distribució i el consum. Per això, les ciències econòmiques també estudien el comportament dels consumidors i els equilibris entre l’oferta i la demanda.

economia circular

Si analitzem ràpidament aquestes definicions, veurem que el cicle econòmic té un principi i un final; és lineal. Tot comença amb l’obtenció d’energia, recursos i matèries primeres. També intervé el factor humà i la tecnologia, que protagonitzaran la producció, el comerç, el consum i, per últim, el residu. Perquè allò que ja s’hagi consumit es llençarà com a inútil.

Si ara observem aquests procés —tan habitual d’altra banda— amb certa perspectiva, veurem que el desenvolupament econòmic està estretament lligat amb l’esgotament dels recursos naturals i les matèries primeres, i un increment d’emissions contaminants, residus i materials inaprofitables. L’impacte ambiental serà notable. Quan la nostra societat es veu amenaçada per problemes com el canvi climàtic o l’escassetat de recursos, mantenir un model que consumeix tant i genera tants residus no és lògic ni raonable.

Una opció és aprofitar al màxim la tecnologia que ens permet millorar l’eficiència dels sistemes econòmics. A títol d’exemple, el motor d’un automòbil d’avui dia comparat amb el motor d’un automòbil de fa vint anys consumeix molt menys combustible i és més potent. Però continuem amb el problema dels recursos i residus; tant entra, tant surt.

Per què no idear un sistema cíclic en lloc de lineal? És a dir, un sistema en què els residus i subproductes de l’activitat econòmica no siguin rebutjats de forma automàtica, sinó aprofitats. Així, es tancaria el cercle i podríem parlar d’economia circular. Encara que les societats agrícoles de l’edat antiga tenien un sistema econòmic semblant, basat en els cicles de la natura i les estacions, el terme economia circular per a una economia industrial i postindustrial, no es va començar a utilitzar en l’economia normativa fins a la dècada de 1980. Es definia a partir de la relació entre economia i medi ambient, una vegada que la comunitat científica va advertir sobre els perills que suposava per a la humanitat un desenvolupament que no tingués en compte l’impacte ambiental de les activitats econòmiques. En termes acadèmics, l’economia circular sorgeix a partir de l’estudi de la retroalimentació de sistemes no lineals; en termes més accessibles, convindria tornar a fer un esquema de l’economia circular per tal de comprendre la idea que hi ha al darrere d’aquest concepte.

A l’economia circular es comença pels recursos i les matèries primeres, la producció, el comerç, la distribució i el consum, com a l’economia lineal convencional, però incorporant la regla de les 3 R a partir d’aquest punt: el residu pot ser reduït, reutilitzat o reciclat. L’aigua que surt d’una estació depuradora, per exemple, pot ser reutilitzada i destinada al consum humà, a la neteja de carrers, a l’agricultura, etc. El vidre o l’alumini d’un envàs pot ser reciclat per tal d’obtenir-ne vidre o alumini que serviran per fabricar un altre envàs o qui sap si per altres usos, convertint-se en una font secundària de matèria primera. Tal com es pot veure, es tanca el cicle i es torna a començar amb la matèria primera.

Per últim, aquells residus que no poden ser ni reutilitzats ni reciclats podran destinar-se finalment a l’obtenció d’energia tèrmica, o bé a disposició final en un dipòsit controlat, sempre per aquest ordre de prioritat. Però, si el procés industrial o de serveis que utilitza l’economia circular està ben dissenyat, aquest residu final serà mínim i l’estalvi i l’eficiència en l’ús de recursos, màxim.

En el disseny d’un procés segons els paràmetres de l’economia circular és molt important assenyalar, en primer lloc, que es millora tot el sistema —el cicle— en conjunt, més que pas a pas; en segon lloc, neix la idea d’un disseny específic del producte o servei que faciliti el tancament del cicle. En altres paraules, el producte o servei que arriba a mans del consumidor ja està pensat perquè generi el menor residu possible, al mateix temps que pugui ser reciclat o reutilitzat en gran part. Els sistemes de producció i distribució es dissenyen de la mateixa manera i, en alguns casos, s’hi inclouen sistemes específics de reciclatge, reutilització o reducció de residus.

Els termes “obsolescència programada” o “utilitzar i llençar” són clarament oposats a la filosofia promulgada per l’economia circular, però malauradament són una prioritat comercial en països de producció massiva a baix cost.

Aquest no és el cas de la Unió Europea, un model productiu de valor afegit que ha de ser competitiu tot i la seva dependència de recursos provinents d’altres parts del món, la tensió interna sobre l’obtenció de matèries primeres de mineria i altres aspectes que debiliten l’economia lineal actual.

Aquesta situació es veuria clarament reforçada implementant l’economia circular en tota la seva escala de beneficis socials, econòmics i ambientals, amb casos d’èxit en àmbits com les energies renovables, l’eficiència energètica, la gestió del cicle de l’aigua, el reciclatge, etc. L’estalvi en el cost de materials podria superar els 600.000 milions d’euros el 2025, i l’estímul de l’activitat econòmica seria significatiu en sectors com la enginyeria de nous materials i el disseny orientat a maximitzar el cicle de vida útil dels productes.

Es diu que l’economia és la ciència que tracta de fer una gestió òptima dels recursos escassos. Si els recursos fossin abundants o il·limitats, no tindria sentit parlar d’economia, però els recursos són limitats i alguns d’ells també són certament escassos. Mitjançant aquesta gestió dels recursos disponibles, l’activitat econòmica genera o intercanvia productes, béns o serveis amb els quals pot cobrir les necessitats individuals, d’una part o de tota la població. El sistema econòmic és el conjunt de normes i procediments, ja siguin formals o informals, que regulen aquestes activitats econòmiques i la riquesa, així com el benefici que se n’obté, que tant pot procedir d’una abundància de recursos com de l’habilitat i competència en l’agricultura, la indústria o el comerç.

Tradicionalment, les activitats econòmiques comprenen tres fases: la producció, la distribució i el consum. Per això, les ciències econòmiques també estudien el comportament dels consumidors i els equilibris entre l’oferta i la demanda.

economia circular

Si analitzem ràpidament aquestes definicions, veurem que el cicle econòmic té un principi i un final; és lineal. Tot comença amb l’obtenció d’energia, recursos i matèries primeres. També intervé el factor humà i la tecnologia, que protagonitzaran la producció, el comerç, el consum i, per últim, el residu. Perquè allò que ja s’hagi consumit es llençarà com a inútil.

Si ara observem aquests procés —tan habitual d’altra banda— amb certa perspectiva, veurem que el desenvolupament econòmic està estretament lligat amb l’esgotament dels recursos naturals i les matèries primeres, i un increment d’emissions contaminants, residus i materials inaprofitables. L’impacte ambiental serà notable. Quan la nostra societat es veu amenaçada per problemes com el canvi climàtic o l’escassetat de recursos, mantenir un model que consumeix tant i genera tants residus no és lògic ni raonable.

Una opció és aprofitar al màxim la tecnologia que ens permet millorar l’eficiència dels sistemes econòmics. A títol d’exemple, el motor d’un automòbil d’avui dia comparat amb el motor d’un automòbil de fa vint anys consumeix molt menys combustible i és més potent. Però continuem amb el problema dels recursos i residus; tant entra, tant surt.

Per què no idear un sistema cíclic en lloc de lineal? És a dir, un sistema en què els residus i subproductes de l’activitat econòmica no siguin rebutjats de forma automàtica, sinó aprofitats. Així, es tancaria el cercle i podríem parlar d’economia circular. Encara que les societats agrícoles de l’edat antiga tenien un sistema econòmic semblant, basat en els cicles de la natura i les estacions, el terme economia circular per a una economia industrial i postindustrial, no es va començar a utilitzar en l’economia normativa fins a la dècada de 1980. Es definia a partir de la relació entre economia i medi ambient, una vegada que la comunitat científica va advertir sobre els perills que suposava per a la humanitat un desenvolupament que no tingués en compte l’impacte ambiental de les activitats econòmiques. En termes acadèmics, l’economia circular sorgeix a partir de l’estudi de la retroalimentació de sistemes no lineals; en termes més accessibles, convindria tornar a fer un esquema de l’economia circular per tal de comprendre la idea que hi ha al darrere d’aquest concepte.

A l’economia circular es comença pels recursos i les matèries primeres, la producció, el comerç, la distribució i el consum, com a l’economia lineal convencional, però incorporant la regla de les 3 R a partir d’aquest punt: el residu pot ser reduït, reutilitzat o reciclat. L’aigua que surt d’una estació depuradora, per exemple, pot ser reutilitzada i destinada al consum humà, a la neteja de carrers, a l’agricultura, etc. El vidre o l’alumini d’un envàs pot ser reciclat per tal d’obtenir-ne vidre o alumini que serviran per fabricar un altre envàs o qui sap si per altres usos, convertint-se en una font secundària de matèria primera. Tal com es pot veure, es tanca el cicle i es torna a començar amb la matèria primera.

Per últim, aquells residus que no poden ser ni reutilitzats ni reciclats podran destinar-se finalment a l’obtenció d’energia tèrmica, o bé a disposició final en un dipòsit controlat, sempre per aquest ordre de prioritat. Però, si el procés industrial o de serveis que utilitza l’economia circular està ben dissenyat, aquest residu final serà mínim i l’estalvi i l’eficiència en l’ús de recursos, màxim.

En el disseny d’un procés segons els paràmetres de l’economia circular és molt important assenyalar, en primer lloc, que es millora tot el sistema —el cicle— en conjunt, més que pas a pas; en segon lloc, neix la idea d’un disseny específic del producte o servei que faciliti el tancament del cicle. En altres paraules, el producte o servei que arriba a mans del consumidor ja està pensat perquè generi el menor residu possible, al mateix temps que pugui ser reciclat o reutilitzat en gran part. Els sistemes de producció i distribució es dissenyen de la mateixa manera i, en alguns casos, s’hi inclouen sistemes específics de reciclatge, reutilització o reducció de residus.

Els termes “obsolescència programada” o “utilitzar i llençar” són clarament oposats a la filosofia promulgada per l’economia circular, però malauradament són una prioritat comercial en països de producció massiva a baix cost.

Aquest no és el cas de la Unió Europea, un model productiu de valor afegit que ha de ser competitiu tot i la seva dependència de recursos provinents d’altres parts del món, la tensió interna sobre l’obtenció de matèries primeres de mineria i altres aspectes que debiliten l’economia lineal actual.

Aquesta situació es veuria clarament reforçada implementant l’economia circular en tota la seva escala de beneficis socials, econòmics i ambientals, amb casos d’èxit en àmbits com les energies renovables, l’eficiència energètica, la gestió del cicle de l’aigua, el reciclatge, etc. L’estalvi en el cost de materials podria superar els 600.000 milions d’euros el 2025, i l’estímul de l’activitat econòmica seria significatiu en sectors com la enginyeria de nous materials i el disseny orientat a maximitzar el cicle de vida útil dels productes.

L’atmosfera terrestre regula la temperatura sobre la superfície de la Terra. Reflecteix part de la radiació solar i reté la part restant. Sense atmosfera, la temperatura durant el dia superaria fàcilment els 100° C, doncs res mitigaria la radiació solar, i de nit cauria molts graus sota zero, ja que res contindria la calor rebuda, tal com passa a la superfície lunar. La capacitat de l’atmosfera per retenir part de l’energia solar és el que coneixem com efecte hivernacle.

Aquest sistema de regulació tèrmica a escala planetària és un aparell molt delicat. El principal gas d’efecte hivernacle és el CO2, el diòxid de carboni. Una petita variació a la quantitat de gasos d’efecte hivernacle, tot i ser inferior al 0,01%, pot incrementar significativament la temperatura mitjana sobre la superfície terrestre. Aquest fet ja ha succeït abans; quan els dinosaures habitaven el planeta, la temperatura sobre la superfície era més elevada que l’actual. També s’han registrat variacions de l’efecte hivernacle degudes a una gran erupció volcànica.

La humanitat ha de fer front a un fet sense precedents. S’ha detectat un increment del nivell de CO2 superior al 0,02% de mitjana des que es va iniciar la Revolució Industrial, a finals del segle XVIII, que des de llavors ha provocat un increment de la temperatura sobre la superfície de la Terra de 1,1° C.

No hi ha dubte de quines són les causes d’aquest increment: l’ús massiu de combustibles fòssils: petroli, gas natural i carbó. S’emeten a l’atmosfera quantitats ingents de diòxid de carboni, que provoquen l’efecte hivernacle antropogènic; és a dir, causat per l’activitat humana. La comunitat científica adverteix que mantenir aquest ritme d’emissions de CO2 provocarà un increment de la temperatura mitjana sobre la superfície d’entre 3,4 i 3,9º C durant aquest segle. Aquest augment provocaria un canvi climàtic important: creixeria el nivell del mar, es desertitzarien grans zones que avui són fèrtils, escassejaria l’aigua potable, els fenòmens meteorològics serien més violents i impredictibles, etc. Tot això afectaria directament a la vida de milions i milions de persones.

Ja fa temps que les Nacions Unides han assumit que aquest és un dels principals reptes davant dels quals es troba la humanitat. El Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA) va advertir que cal reduir l’emissió de CO2 almenys un 7,6% cada any d’aquí a 2030 per tal de limitar l’increment de les temperatures en 1,5° C… i el temps per aconseguir-ho s’està acabant, segons avisen els científics.

Del 2 al 13 de desembre es celebra a Madrid la 25ª Conferència de les Parts en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP 25). L’objectiu d’aquesta conferència és verificar el compliment de la Convenció i l’Acord de París de 2015, pel qual s’establien tant pautes com objectius urgents i es va declarar l’estat d’urgència climàtica.

Més de setanta països es van comprometre a emissions netes de carboni zero per 2050. Els governs municipals de cent grans ciutats d’arreu del món també es van sumar a la iniciativa. Els Petits Estats Insulars —fortament amenaçats per l’augment del nivell del mar lligat al canvi climàtic— es van comprometre a aconseguir una cobertura de tota la seva demanda energètica al 2030 exclusivament amb energies renovables. Països com Pakistan, Guatemala, Colòmbia, Nigèria, Nova Zelanda o Barbados es van comprometre a plantar més de 11.000 milions d’arbres entre tots.

Si bé els grans emissors de CO2, els EEUU, Xina i Índia, encara no s’han sumat a l’acord, el compromís de les nacions restants és ferm i tard o d’hora hauran de fer front al problema. Perquè el canvi climàtic no és una qüestió ideològica, sinó un fet corroborat per la ciència.

La proposta i la crida de les Nacions Unides va més enllà dels governs. Grans grups empresarials i financers s’han compromès a invertir en actius que no contribueixin a l’efecte hivernacle i a reduir dràsticament la petjada de carboni de les seves empreses a l’atmosfera. També sol·liciten als líders mundials la fiscalització de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i deixar d’atorgar subsidis a l’ús de combustibles fòssils arreu del món.

L’origen de la COP 25 és la Convenció Marco de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), acordada a la Cimera de la Terra de 1992 a Rio de Janeiro, Brasil. Va entrar en vigor l’any 1994 i 197 Estats ja s’han compromès a estabilitzar les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera per tal d’evitar, o mitigar, els efectes sobre el clima causats per l’activitat humana. Cada any, des que el tractat va entrar en vigor, les parts es reuneixen per acordar estratègies i plans d’acció i verificar el compliment dels objectius. La reunió de Madrid serà la vint-i-cinquena des que el tracta està en vigor; per això s’anomena COP 25.

La Convenció va establir límits no vinculants sobre les emissions de gasos d’efecte hivernacle i no s’havien fixat mecanismes de verificació. És per aquest motiu que aquests últims anys s’ha negociat l’ampliació d’aquest tractat, per tal d’arribar a l’Acord de París (2015), en el qual es va establir que al 2020 s’haurien d’haver elaborat els plans d’accions climàtiques dels països signants i s’hauria d’haver resolt l’assumpte de com finançar la lluita contra el canvi climàtic a tot el món. Els objectius inicials eren una reducció de les emissions de CO2 del 45% al 2030 i una emissió neta zero al 2050, amb la qual cosa es limitaria l’increment de la temperatura mitjana global en 1, 5º C. Si no es duu a terme una política ambiental més ambiciosa i efectiva, serà molt difícil assolir-los. D’aquí neix la importància de la COP 25, doncs permetrà mostrar l’estat real d’aquests plans en la lluita contra el canvi climàtic.

L’atmosfera terrestre regula la temperatura sobre la superfície de la Terra. Reflecteix part de la radiació solar i reté la part restant. Sense atmosfera, la temperatura durant el dia superaria fàcilment els 100° C, doncs res mitigaria la radiació solar, i de nit cauria molts graus sota zero, ja que res contindria la calor rebuda, tal com passa a la superfície lunar. La capacitat de l’atmosfera per retenir part de l’energia solar és el que coneixem com efecte hivernacle.

Aquest sistema de regulació tèrmica a escala planetària és un aparell molt delicat. El principal gas d’efecte hivernacle és el CO2, el diòxid de carboni. Una petita variació a la quantitat de gasos d’efecte hivernacle, tot i ser inferior al 0,01%, pot incrementar significativament la temperatura mitjana sobre la superfície terrestre. Aquest fet ja ha succeït abans; quan els dinosaures habitaven el planeta, la temperatura sobre la superfície era més elevada que l’actual. També s’han registrat variacions de l’efecte hivernacle degudes a una gran erupció volcànica.

La humanitat ha de fer front a un fet sense precedents. S’ha detectat un increment del nivell de CO2 superior al 0,02% de mitjana des que es va iniciar la Revolució Industrial, a finals del segle XVIII, que des de llavors ha provocat un increment de la temperatura sobre la superfície de la Terra de 1,1° C.

No hi ha dubte de quines són les causes d’aquest increment: l’ús massiu de combustibles fòssils: petroli, gas natural i carbó. S’emeten a l’atmosfera quantitats ingents de diòxid de carboni, que provoquen l’efecte hivernacle antropogènic; és a dir, causat per l’activitat humana. La comunitat científica adverteix que mantenir aquest ritme d’emissions de CO2 provocarà un increment de la temperatura mitjana sobre la superfície d’entre 3,4 i 3,9º C durant aquest segle. Aquest augment provocaria un canvi climàtic important: creixeria el nivell del mar, es desertitzarien grans zones que avui són fèrtils, escassejaria l’aigua potable, els fenòmens meteorològics serien més violents i impredictibles, etc. Tot això afectaria directament a la vida de milions i milions de persones.

Ja fa temps que les Nacions Unides han assumit que aquest és un dels principals reptes davant dels quals es troba la humanitat. El Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA) va advertir que cal reduir l’emissió de CO2 almenys un 7,6% cada any d’aquí a 2030 per tal de limitar l’increment de les temperatures en 1,5° C… i el temps per aconseguir-ho s’està acabant, segons avisen els científics.

Del 2 al 13 de desembre es celebra a Madrid la 25ª Conferència de les Parts en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP 25). L’objectiu d’aquesta conferència és verificar el compliment de la Convenció i l’Acord de París de 2015, pel qual s’establien tant pautes com objectius urgents i es va declarar l’estat d’urgència climàtica.

Més de setanta països es van comprometre a emissions netes de carboni zero per 2050. Els governs municipals de cent grans ciutats d’arreu del món també es van sumar a la iniciativa. Els Petits Estats Insulars —fortament amenaçats per l’augment del nivell del mar lligat al canvi climàtic— es van comprometre a aconseguir una cobertura de tota la seva demanda energètica al 2030 exclusivament amb energies renovables. Països com Pakistan, Guatemala, Colòmbia, Nigèria, Nova Zelanda o Barbados es van comprometre a plantar més de 11.000 milions d’arbres entre tots.

Si bé els grans emissors de CO2, els EEUU, Xina i Índia, encara no s’han sumat a l’acord, el compromís de les nacions restants és ferm i tard o d’hora hauran de fer front al problema. Perquè el canvi climàtic no és una qüestió ideològica, sinó un fet corroborat per la ciència.

La proposta i la crida de les Nacions Unides va més enllà dels governs. Grans grups empresarials i financers s’han compromès a invertir en actius que no contribueixin a l’efecte hivernacle i a reduir dràsticament la petjada de carboni de les seves empreses a l’atmosfera. També sol·liciten als líders mundials la fiscalització de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i deixar d’atorgar subsidis a l’ús de combustibles fòssils arreu del món.

L’origen de la COP 25 és la Convenció Marco de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), acordada a la Cimera de la Terra de 1992 a Rio de Janeiro, Brasil. Va entrar en vigor l’any 1994 i 197 Estats ja s’han compromès a estabilitzar les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera per tal d’evitar, o mitigar, els efectes sobre el clima causats per l’activitat humana. Cada any, des que el tractat va entrar en vigor, les parts es reuneixen per acordar estratègies i plans d’acció i verificar el compliment dels objectius. La reunió de Madrid serà la vint-i-cinquena des que el tracta està en vigor; per això s’anomena COP 25.

La Convenció va establir límits no vinculants sobre les emissions de gasos d’efecte hivernacle i no s’havien fixat mecanismes de verificació. És per aquest motiu que aquests últims anys s’ha negociat l’ampliació d’aquest tractat, per tal d’arribar a l’Acord de París (2015), en el qual es va establir que al 2020 s’haurien d’haver elaborat els plans d’accions climàtiques dels països signants i s’hauria d’haver resolt l’assumpte de com finançar la lluita contra el canvi climàtic a tot el món. Els objectius inicials eren una reducció de les emissions de CO2 del 45% al 2030 i una emissió neta zero al 2050, amb la qual cosa es limitaria l’increment de la temperatura mitjana global en 1, 5º C. Si no es duu a terme una política ambiental més ambiciosa i efectiva, serà molt difícil assolir-los. D’aquí neix la importància de la COP 25, doncs permetrà mostrar l’estat real d’aquests plans en la lluita contra el canvi climàtic.

El desenvolupament sostenible no és una qüestió estrictament ambiental. És cert que la idea va sorgir davant l’alarma dels científics que van denunciar el greu impacte que podia tenir la degradació del medi ambient o l’amenaça d’un canvi climàtic, però aconseguir un model de desenvolupament econòmic, social i humà capaç de ser sostenible en el temps implica molts actors de molts i molt diferents àmbits.

Les Nacions Unides van fer un nou pas endavant en aquest assumpte. El 1987, arran de l’Informe Bruntland, el desenvolupament sostenible va començar a formar part del llenguatge polític internacional. Després van venir negociacions, cimeres i acords internacionals i una llarga lluita social i diplomàtica per situar la necessitat del desenvolupament sostenible en la primera línia de l’agenda pública.

L’any 2012 es va començar a gestar l’anomenada Agenda 2030. A la ronda de consultes hi van participar més de mil experts de primer nivell, d’arreu del món, cadascun en la seva especialitat. Els tècnics consultats i les Nacions Unides van partir dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), que comprenien el període 2000-2015. Aquesta vegada els objectius eren més ambiciosos. 

L’Agenda 2030 pretén aconseguir no la mitigació, sinó l’erradicació de la pobresa, i ho fa des d’una perspectiva clarament sostenible. Proposa 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, que s’avaluaran amb 169 metes que es volen assolir amb la seva aplicació. El pes dels paràmetres ambientals és molt significatiu: la lluita contra el canvi climàtic, la gestió dels recursos naturals, la protecció dels ecosistemes, etc. Aquests paràmetres delimiten els models de desenvolupament i creixement econòmic que, al mateix temps, han de posar-se al servei del benestar i la qualitat de vida de les persones, tant social i cultural com econòmica.

Tota l’Agenda 2030 gira en torn a les anomenades 5 P, cinc eixos que marquen de forma definitiva l’objectiu final de qualsevol model de desenvolupament sostenible. Són el Planeta (Planet, en anglès), les Persones (People), la Prosperitat (Prosperity), la Pau (Peace) i les Aliances (en anglès, Partnership). Qualsevol mesura que vulgui dur-se a terme per tal de garantir un futur sostenible haurà d’avaluar si compleix aquestes 5 P. És a dir, si ajudarà a reduir l’impacte ambiental sobre el planeta i els seus recursos, si servirà per millorar la vida de les persones i el seu nivell de vida, si lluitarà per la pau i si comptarà amb la complicitat i el suport de tots els actors implicats.

Tres anys després d’haver iniciat aquest projecte, es va celebrar la Cimera del Desenvolupament Sostenible a Nova York, el setembre de 2015. Més de 150 caps d’estat i de govern van aprovar l’Agenda 2030 i es van comprometre amb els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), d’aplicació universal, que comprometen els signants de l’agenda des de l’1 de gener de 2016. Extret de forma literal del seu manifest, els estats que van acordar seguir el programa de l’Agenda 2030 es van comprometre a adoptar mesures que promoguin la prosperitat al mateix temps que protegeixen el planeta. És una necessitat imperativa acabar amb la pobresa al mateix temps que es lluita contra el canvi climàtic i es protegeix el medi natural; tot això de manera que siguem capaços d’afavorir el creixement econòmic i millorar l’educació, la salut, la protecció social o les oportunitats laborals de milions i milions de persones, tant dels països més desenvolupats com dels països amb menys recursos.

És cert que els ODS no són jurídicament obligatoris, però els governs que s’hi adhereixen de forma voluntària i es comprometen a assolir-los no només establiran estratègies per aconseguir assumir tals objectius, sinó que també avaluaran els resultats de les seves polítiques sostenibles, per tal de poder mesurar-ne l’èxit i l’eficiència i posar en comú la seva experiència amb la comunitat internacional. És per aquest motiu que és tan important parlar d’aliances entre governs, institucions i societat civil, per això s’emfatitzen les 5 P, perquè el desenvolupament sostenible implica canvis estructurals i funcionals a la nostra societat i al nostre estil de vida. 

A ulls dels promotors d’aquesta iniciativa, alguns dels ODS tenen una importància singular i les Nacions Unides promouen campanyes específiques per assenyalar-los. Trobem quatre campanyes principals: la del clima (objectiu 13), la del gènere (objectiu 5), la de l’aigua, que inaugura el Decenni d’Acció per l’Aigua al 2019 (objectiu 6) i la de la joventut, que va més enllà de l’educació (objectiu 4), donat que són les generacions futures les qui hauran de liderar la revolució de la sostenibilitat en el futur i d’elles en dependrà l’èxit de tot el programa.

Aquesta breu aproximació a l’Agenda 2030 es completa amb el compromís públic d’algunes empreses i institucions per tal d’assolir els ODS, en la mesura que els sigui possible. És a dir, el compromís va més enllà d’un acord governamental, i busca el concurs de l’empresa i la societat civil, en totes les seves formes i arreu del món. Perquè, com ja s’ha comentat, es precisa que la iniciativa sigui col·lectiva i que tots els agents implicats en l’assoliment d’aquests objectius col·laborin entre sí.

El desenvolupament sostenible no és una qüestió estrictament ambiental. És cert que la idea va sorgir davant l’alarma dels científics que van denunciar el greu impacte que podia tenir la degradació del medi ambient o l’amenaça d’un canvi climàtic, però aconseguir un model de desenvolupament econòmic, social i humà capaç de ser sostenible en el temps implica molts actors de molts i molt diferents àmbits.

Les Nacions Unides van fer un nou pas endavant en aquest assumpte. El 1987, arran de l’Informe Bruntland, el desenvolupament sostenible va començar a formar part del llenguatge polític internacional. Després van venir negociacions, cimeres i acords internacionals i una llarga lluita social i diplomàtica per situar la necessitat del desenvolupament sostenible en la primera línia de l’agenda pública.

L’any 2012 es va començar a gestar l’anomenada Agenda 2030. A la ronda de consultes hi van participar més de mil experts de primer nivell, d’arreu del món, cadascun en la seva especialitat. Els tècnics consultats i les Nacions Unides van partir dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), que comprenien el període 2000-2015. Aquesta vegada els objectius eren més ambiciosos. 

L’Agenda 2030 pretén aconseguir no la mitigació, sinó l’erradicació de la pobresa, i ho fa des d’una perspectiva clarament sostenible. Proposa 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, que s’avaluaran amb 169 metes que es volen assolir amb la seva aplicació. El pes dels paràmetres ambientals és molt significatiu: la lluita contra el canvi climàtic, la gestió dels recursos naturals, la protecció dels ecosistemes, etc. Aquests paràmetres delimiten els models de desenvolupament i creixement econòmic que, al mateix temps, han de posar-se al servei del benestar i la qualitat de vida de les persones, tant social i cultural com econòmica.

Tota l’Agenda 2030 gira en torn a les anomenades 5 P, cinc eixos que marquen de forma definitiva l’objectiu final de qualsevol model de desenvolupament sostenible. Són el Planeta (Planet, en anglès), les Persones (People), la Prosperitat (Prosperity), la Pau (Peace) i les Aliances (en anglès, Partnership). Qualsevol mesura que vulgui dur-se a terme per tal de garantir un futur sostenible haurà d’avaluar si compleix aquestes 5 P. És a dir, si ajudarà a reduir l’impacte ambiental sobre el planeta i els seus recursos, si servirà per millorar la vida de les persones i el seu nivell de vida, si lluitarà per la pau i si comptarà amb la complicitat i el suport de tots els actors implicats.

Tres anys després d’haver iniciat aquest projecte, es va celebrar la Cimera del Desenvolupament Sostenible a Nova York, el setembre de 2015. Més de 150 caps d’estat i de govern van aprovar l’Agenda 2030 i es van comprometre amb els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), d’aplicació universal, que comprometen els signants de l’agenda des de l’1 de gener de 2016. Extret de forma literal del seu manifest, els estats que van acordar seguir el programa de l’Agenda 2030 es van comprometre a adoptar mesures que promoguin la prosperitat al mateix temps que protegeixen el planeta. És una necessitat imperativa acabar amb la pobresa al mateix temps que es lluita contra el canvi climàtic i es protegeix el medi natural; tot això de manera que siguem capaços d’afavorir el creixement econòmic i millorar l’educació, la salut, la protecció social o les oportunitats laborals de milions i milions de persones, tant dels països més desenvolupats com dels països amb menys recursos.

És cert que els ODS no són jurídicament obligatoris, però els governs que s’hi adhereixen de forma voluntària i es comprometen a assolir-los no només establiran estratègies per aconseguir assumir tals objectius, sinó que també avaluaran els resultats de les seves polítiques sostenibles, per tal de poder mesurar-ne l’èxit i l’eficiència i posar en comú la seva experiència amb la comunitat internacional. És per aquest motiu que és tan important parlar d’aliances entre governs, institucions i societat civil, per això s’emfatitzen les 5 P, perquè el desenvolupament sostenible implica canvis estructurals i funcionals a la nostra societat i al nostre estil de vida. 

A ulls dels promotors d’aquesta iniciativa, alguns dels ODS tenen una importància singular i les Nacions Unides promouen campanyes específiques per assenyalar-los. Trobem quatre campanyes principals: la del clima (objectiu 13), la del gènere (objectiu 5), la de l’aigua, que inaugura el Decenni d’Acció per l’Aigua al 2019 (objectiu 6) i la de la joventut, que va més enllà de l’educació (objectiu 4), donat que són les generacions futures les qui hauran de liderar la revolució de la sostenibilitat en el futur i d’elles en dependrà l’èxit de tot el programa.

Aquesta breu aproximació a l’Agenda 2030 es completa amb el compromís públic d’algunes empreses i institucions per tal d’assolir els ODS, en la mesura que els sigui possible. És a dir, el compromís va més enllà d’un acord governamental, i busca el concurs de l’empresa i la societat civil, en totes les seves formes i arreu del món. Perquè, com ja s’ha comentat, es precisa que la iniciativa sigui col·lectiva i que tots els agents implicats en l’assoliment d’aquests objectius col·laborin entre sí.