S’ha estès una pandèmia que ha empès la limitació de la mobilitat i la caiguda de l’activitat econòmica en regions de tot el món. I en cadascuna d’elles s’aprecia una notable reducció de la pol·lució atmosfèrica i les emissions de gasos contaminants, principalment degudes al transport i les activitats industrials. Alguns meteoròlegs i físics, i més d’un periodista, ja han batejat aquest fenomen com l’efecte Covid-19.

De tota manera, aquest no és un fenomen nou. Durant la celebració dels Jocs Olímpics de Los Angeles (1984) o Pequín (2008) es van aplicar restriccions de trànsit al voltant d’aquestes ciutats, amb efectes apreciables a simple vista. Els mesuraments de les estacions meteorològiques van proporcionar dades objectives que confirmaven aquesta impressió. Es va detectar una disminució notable de contaminants locals: partícules en suspensió, diòxids de nitrogen o de sofre, monòxid de carboni, metà, ozó, etc. En el cas de Pequín, una ciutat que pateix episodis freqüents i llargs de boira fotoquímica (smog), la supressió de gran part del trànsit urbà i de moltes activitats industrials va causar un canvi molt significatiu en l’atmosfera de la ciutat durant la celebració dels Jocs Olímpics.

Però l’epidèmia del Covid-19 ha imposat limitacions al moviment de persones i a les activitats industrials sense precedents. Les imatges que han pres els satèl·lits d’observació meteorològica sobre la Xina i Europa mostren una clara diferència entre la pol·lució atmosfèrica abans de l’epidèmia i una vegada preses les mesures de confinament que s’han posat en marxa per combatre-la. Ciutats com Madrid, Milà, Roma o Barcelona han reduït més d’un 90 % la mobilitat de persones i l’efecte sobre l’atmosfera d’aquests indrets és evident. Alguns dels mesuraments efectuats en aquestes ciutats han sigut els millors dels darrers vint anys, sense la intervenció de cap fenomen meteorològic singular. 

Per aquesta mateixa raó, també han disminuït les emissions d’efecte hivernacle, directament relacionades amb el consum d’energia. Les emissions de CO2derivades del transport o la indústria s’han reduït en proporció al consum d’energia que s’associa a aquests sectors, encara que el consum d’energia domèstic ha augmentat perquè la població està confinada a casa. Amb tot això, el balanç mostra una clara reducció del consum d’energia i de les emissions associades. 

Arribats a aquest punt, cal diferenciar entre la pol·lució atmosfèrica i l’efecte hivernacle, ja que és habitual confondre tots dos conceptes. Encara que tinguin un mateix origen (el consum de combustibles), no són el mateix.

La pol·lució atmosfèrica és immediata i els efectes d’un increment o una disminució del consum d’energia són a curt termini. És a dir, si deixem d’emetre gasos contaminants, l’atmosfera de la ciutat s’alliberarà de la pol·lució atmosfèrica en poc temps. Si, en canvi, augmenta el trànsit de vehicles o s’encenen els aparells de calefacció, la ciutat notarà un increment de la contaminació. Aquesta relació directa és vàlida per als diòxids de nitrogen o sofre, el monòxid de carboni, les partícules en suspensió, etc., que provoquen, a llarg termini, problemes de salut. 

La pol·lució atmosfèrica és, en efecte, un factor que afecta a la salut pública, doncs s’associa a l’empitjorament de malalties respiratòries o coronàries. En els casos en què la contaminació és elevada, s’aprecia una disminució de l’esperança de vida. Per aquest motiu, la lluita contra la contaminació a les grans ciutats ha de ser considerada com un assumpte de salut pública. 

Encara que l’emissió de gasos d’efecte hivernacle està directament lligada a la contaminació atmosfèrica, perquè tots dos tipus de gasos provenen de la crema de combustibles, els seus efectes en el temps són molt diferents. Un kg de CO2 emès avui per un motor d’explosió triga al voltant d’un segle en desaparèixer de l’atmosfera. El canvi climàtic és un efecte acumulatiu, que té dos efectes a llarg termini, en un sentit o en un altre. 

L’efecte Covid-19, que serà temporal, quasi no afectarà a l’efecte hivernacle en el seu conjunt, perquè l’acumulació de COi d’altres gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera és el resultat acumulat de molts anys de consum de combustibles fòssils. D’altra banda, els efectes sobre la salut pública del canvi climàtic no són immediats, però són cada vegada més evidents. Un d’ells, per cert, és que la desforestació d’algunes zones del planeta posi en circulació virus i bactèries que pràcticament no hagin interactuat amb l’ésser humà. 

Com que existeix aquesta relació directa entre el consum de combustible, l’efecte hivernacle i la contaminació atmosfèrica, qualsevol mesura efectiva a llarg termini capaç de reduir el consum de combustibles fòssils en el transport o en qualsevol altra activitat humana, serà beneficiosa per a la nostra salut i per a la salut del planeta. Especialment, si s’aconsegueix a les grans ciutats, on es concentra la major part de la població mundial. L’epidèmia del Covid-19 ens ha mostrat la relació directa entre el nostre estil de la vida, la pol·lució atmosfèrica i la salut pública. Combatre aquesta epidèmia és urgent i prioritari, però no hem de perdre de vista que l’amenaça del canvi climàtic continua present. No sabem a ciència certa quins canvis haurà provocat aquesta pandèmia en el nostre estil de vida, però es torna a posar de manifest l’aposta per aquelles tecnologies que afavoreixen en el temps una millor salut pública i una lluita més eficaç contra el canvi climàtic. 

S’ha estès una pandèmia que ha empès la limitació de la mobilitat i la caiguda de l’activitat econòmica en regions de tot el món. I en cadascuna d’elles s’aprecia una notable reducció de la pol·lució atmosfèrica i les emissions de gasos contaminants, principalment degudes al transport i les activitats industrials. Alguns meteoròlegs i físics, i més d’un periodista, ja han batejat aquest fenomen com l’efecte Covid-19.

De tota manera, aquest no és un fenomen nou. Durant la celebració dels Jocs Olímpics de Los Angeles (1984) o Pequín (2008) es van aplicar restriccions de trànsit al voltant d’aquestes ciutats, amb efectes apreciables a simple vista. Els mesuraments de les estacions meteorològiques van proporcionar dades objectives que confirmaven aquesta impressió. Es va detectar una disminució notable de contaminants locals: partícules en suspensió, diòxids de nitrogen o de sofre, monòxid de carboni, metà, ozó, etc. En el cas de Pequín, una ciutat que pateix episodis freqüents i llargs de boira fotoquímica (smog), la supressió de gran part del trànsit urbà i de moltes activitats industrials va causar un canvi molt significatiu en l’atmosfera de la ciutat durant la celebració dels Jocs Olímpics.

Però l’epidèmia del Covid-19 ha imposat limitacions al moviment de persones i a les activitats industrials sense precedents. Les imatges que han pres els satèl·lits d’observació meteorològica sobre la Xina i Europa mostren una clara diferència entre la pol·lució atmosfèrica abans de l’epidèmia i una vegada preses les mesures de confinament que s’han posat en marxa per combatre-la. Ciutats com Madrid, Milà, Roma o Barcelona han reduït més d’un 90 % la mobilitat de persones i l’efecte sobre l’atmosfera d’aquests indrets és evident. Alguns dels mesuraments efectuats en aquestes ciutats han sigut els millors dels darrers vint anys, sense la intervenció de cap fenomen meteorològic singular. 

Per aquesta mateixa raó, també han disminuït les emissions d’efecte hivernacle, directament relacionades amb el consum d’energia. Les emissions de CO2derivades del transport o la indústria s’han reduït en proporció al consum d’energia que s’associa a aquests sectors, encara que el consum d’energia domèstic ha augmentat perquè la població està confinada a casa. Amb tot això, el balanç mostra una clara reducció del consum d’energia i de les emissions associades. 

Arribats a aquest punt, cal diferenciar entre la pol·lució atmosfèrica i l’efecte hivernacle, ja que és habitual confondre tots dos conceptes. Encara que tinguin un mateix origen (el consum de combustibles), no són el mateix.

La pol·lució atmosfèrica és immediata i els efectes d’un increment o una disminució del consum d’energia són a curt termini. És a dir, si deixem d’emetre gasos contaminants, l’atmosfera de la ciutat s’alliberarà de la pol·lució atmosfèrica en poc temps. Si, en canvi, augmenta el trànsit de vehicles o s’encenen els aparells de calefacció, la ciutat notarà un increment de la contaminació. Aquesta relació directa és vàlida per als diòxids de nitrogen o sofre, el monòxid de carboni, les partícules en suspensió, etc., que provoquen, a llarg termini, problemes de salut. 

La pol·lució atmosfèrica és, en efecte, un factor que afecta a la salut pública, doncs s’associa a l’empitjorament de malalties respiratòries o coronàries. En els casos en què la contaminació és elevada, s’aprecia una disminució de l’esperança de vida. Per aquest motiu, la lluita contra la contaminació a les grans ciutats ha de ser considerada com un assumpte de salut pública. 

Encara que l’emissió de gasos d’efecte hivernacle està directament lligada a la contaminació atmosfèrica, perquè tots dos tipus de gasos provenen de la crema de combustibles, els seus efectes en el temps són molt diferents. Un kg de CO2 emès avui per un motor d’explosió triga al voltant d’un segle en desaparèixer de l’atmosfera. El canvi climàtic és un efecte acumulatiu, que té dos efectes a llarg termini, en un sentit o en un altre. 

L’efecte Covid-19, que serà temporal, quasi no afectarà a l’efecte hivernacle en el seu conjunt, perquè l’acumulació de COi d’altres gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera és el resultat acumulat de molts anys de consum de combustibles fòssils. D’altra banda, els efectes sobre la salut pública del canvi climàtic no són immediats, però són cada vegada més evidents. Un d’ells, per cert, és que la desforestació d’algunes zones del planeta posi en circulació virus i bactèries que pràcticament no hagin interactuat amb l’ésser humà. 

Com que existeix aquesta relació directa entre el consum de combustible, l’efecte hivernacle i la contaminació atmosfèrica, qualsevol mesura efectiva a llarg termini capaç de reduir el consum de combustibles fòssils en el transport o en qualsevol altra activitat humana, serà beneficiosa per a la nostra salut i per a la salut del planeta. Especialment, si s’aconsegueix a les grans ciutats, on es concentra la major part de la població mundial. L’epidèmia del Covid-19 ens ha mostrat la relació directa entre el nostre estil de la vida, la pol·lució atmosfèrica i la salut pública. Combatre aquesta epidèmia és urgent i prioritari, però no hem de perdre de vista que l’amenaça del canvi climàtic continua present. No sabem a ciència certa quins canvis haurà provocat aquesta pandèmia en el nostre estil de vida, però es torna a posar de manifest l’aposta per aquelles tecnologies que afavoreixen en el temps una millor salut pública i una lluita més eficaç contra el canvi climàtic. 

Recentment, els diaris han publicat que Espanya havia estat condemnada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea al pagament d’una sanció per incompliment d’una directiva comunitària del 1991 sobre la depuració d’aigües urbanes residuals. La sentència, de juliol del 2018, contempla una multa de 12 milions d’euros i penalitzacions semestrals de 10,35 milions més mentre perdurin els incompliments de la norma europea. Així s’ha acumulat, fins al moment, una sanció de més de 32,7 milions d’euros, xifra que continuarà augmentant, perquè el Govern d’Espanya estima que aquests incompliments de les depuradores no estaran resolts fins al 2023. 

Depuradores

La multa afecta nou aglomeracions urbanes en les quals hi viuen unes 379.000 persones. Aquestes poblacions aboquen les seves aigües residuals al mar sense el tractament adequat. Des que es va dictar la sentència, ja s’ha resolt l’abocament en una d’elles, Tarifa, generat per una població de 20.000 habitants.

Expedients a les depuradores d’aigua

El cas és que la gestió del cicle de l’aigua és la causa de les majors sancions que la Comissió Europea ha imposat a Espanya. Cal recordar que la gestió ambiental és un dels cavalls de batalla de les autoritats europees en tots els àmbits. A títol de recordatori, podem citar que, de les cinc sancions que s’ha vist obligada a pagar Espanya a la Comissió Europea, dues han estat per qüestions fiscals, una per la normativa que regulava una activitat econòmica i dues més, per la gestió de l’aigua. Una, aquesta última vinculada a la depuració d’aigües residuals; i una altra, al 2003 per mala qualitat per al bany de les aigües interiors (llacs, rius i tolls), que va superar els 9 milions d’euros. Les sancions per la gestió de les aigües residuals i la mala qualitat per al bany sumen un import sis vegades superior a totes les altres sancions juntes.

Però aquestes sancions només són la punta de l’iceberg. A banda d’aquest expedient sancionador, la Comissió Europea ha obert cinc expedients més en els quals qüestiona la depuració de les aigües residuals d’aproximadament 1.100 poblacions espanyoles.En alguns casos, aquestes aigües van a parar a espais naturals protegits i en d’altres les poblacions assenyalades ni tan sols procedeixen a la depuració de les seves aigües residuals.

La qüestió és també un problema de competències dins l’Administració Pública. Encara que és el Govern d’Espanya qui rep la sanció, aquesta passa després a càrrec de les autoritats competents, ja siguin les Comunitats Autònomes afectades o els ajuntaments. En algun cas, doncs, podrien iniciar-se litigis competencials, que complicarien la solució del problema.

Plans hidrològics per fer front als problemes de depuració

El Govern d’Espanya afronta el problema a través dels plans hidrològics del Ministeri per a la Transició Ecològica, plans en què participen les autoritats autonòmiques implicades. Segons fonts ministerials, s’invertiran prop de 10.000 milions d’euros en els propers 18 anys en actuacions de sanejament i depuració. Aquests plans recullen en conjunt al voltant de 3.500 projectes. Dos terços d’aquestes actuacions s’han de dur a terme per part de les Comunitats Autònomes afectades i, el terç restant, per part de l’Estat. Segons el propi ministeri, d’aquí a 2023 s’executaran les obres de 86 projectes de depuració amb un cost estimat de 450 milions d’euros. Aquest pla de xoc pretén evitar més sancions de la Comissió Europea.

A grans trets, Espanya té un problema relatiu a la correcta gestió de les aigües residuals. Encara que algunes zones tinguin instal·lacions eficients i algunes d’elles siguin inclús infraestructures de referència al sector, la realitat és que podria afirmar-se que la depuració d’aigües residuals a Espanya va amb vint anys de retard. Per tant, és imprescindible començar a treballar l’abans possible i afrontar el problema d’una vegada per totes.

A més a més, cal considerar que moltes d’aquestes instal·lacions, tot i ser eficaces i complir amb la normativa vigent, podrien ser molt més eficients i respectuoses amb el medi ambient. Per exemple, es podria reduir la petjada de carboni de moltes d’aquestes infraestructures mitjançant instal·lacions de cogeneració i amb l’ús d’energies renovables, la qual cosa afavoriria la lluita contra el canvi climàtic.

Depuradores d’aigües residuals (EDAR)

Agbar ha posat en marxa diverses estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) dissenyades com biofactories.L’economia circular està darrere del seu disseny. No es tracta d’una economia basada en extraure, produir, comprar, fer servir i llençar, sinó d’interferir el mínim possible en el cicle de l’aigua, recuperant, reutilitzant, reciclant i minimitzant els residus. L’economia circular, a més de reduir dràsticament l’impacte ambiental de les activitats humanes, crea un capital social i econòmic beneficiós pel conjunt de la societat.

Molt breument, aquestes biofactories realitzen una gestió sostenible dels residus de les EDAR. A títol d’exemple, gran part dels fangs generats es poden convertir en adob per a l’agricultura i el biogàs produït pels digestors es pot utilitzar en plantes de cogeneració, que produeixen la calor i l’electricitat que necessita la instal·lació per complir la seva tasca. Es reutilitza tota l’aigua, pràcticament tots els residus es converteixen en un producte útil i es redueix dràsticament la petjada ambiental de la instal·lació. El model de biofactoria procura beneficis al conjunt de la societat, i la gestió de l’excedent d’energia i dels productes obtinguts durant la depuració procuren ingressos al gestor de la infraestructura. 

Però l’extensió d’aquest model d’EDAR i la millora de les instal·lacions ja existents no és possible sense acords i aliances público-privades. El sector públic és responsable del servei a la comunitat, mentre que el capital privat aporta el coneixement i gran part del capital de la inversió. El sector públic ha d’exercir el control que li pertoca i l’empresa ha d’aportar l’experiència que prové no només d’ella mateixa, sinó també de moltes altres infraestructures similars. Encara que aquesta cooperació necessària no sempre és coneguda pel gran públic, el desenvolupament de les ciutats i la societat que s’està conformant dia a dia es forja a través d’acords, pactes i d’una estreta col·laboració i convivència entre el sector públic i el capital privat. 

Recentment, els diaris han publicat que Espanya havia estat condemnada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea al pagament d’una sanció per incompliment d’una directiva comunitària del 1991 sobre la depuració d’aigües urbanes residuals. La sentència, de juliol del 2018, contempla una multa de 12 milions d’euros i penalitzacions semestrals de 10,35 milions més mentre perdurin els incompliments de la norma europea. Així s’ha acumulat, fins al moment, una sanció de més de 32,7 milions d’euros, xifra que continuarà augmentant, perquè el Govern d’Espanya estima que aquests incompliments de les depuradores no estaran resolts fins al 2023. 

Depuradores

La multa afecta nou aglomeracions urbanes en les quals hi viuen unes 379.000 persones. Aquestes poblacions aboquen les seves aigües residuals al mar sense el tractament adequat. Des que es va dictar la sentència, ja s’ha resolt l’abocament en una d’elles, Tarifa, generat per una població de 20.000 habitants.

Expedients a les depuradores d’aigua

El cas és que la gestió del cicle de l’aigua és la causa de les majors sancions que la Comissió Europea ha imposat a Espanya. Cal recordar que la gestió ambiental és un dels cavalls de batalla de les autoritats europees en tots els àmbits. A títol de recordatori, podem citar que, de les cinc sancions que s’ha vist obligada a pagar Espanya a la Comissió Europea, dues han estat per qüestions fiscals, una per la normativa que regulava una activitat econòmica i dues més, per la gestió de l’aigua. Una, aquesta última vinculada a la depuració d’aigües residuals; i una altra, al 2003 per mala qualitat per al bany de les aigües interiors (llacs, rius i tolls), que va superar els 9 milions d’euros. Les sancions per la gestió de les aigües residuals i la mala qualitat per al bany sumen un import sis vegades superior a totes les altres sancions juntes.

Però aquestes sancions només són la punta de l’iceberg. A banda d’aquest expedient sancionador, la Comissió Europea ha obert cinc expedients més en els quals qüestiona la depuració de les aigües residuals d’aproximadament 1.100 poblacions espanyoles.En alguns casos, aquestes aigües van a parar a espais naturals protegits i en d’altres les poblacions assenyalades ni tan sols procedeixen a la depuració de les seves aigües residuals.

La qüestió és també un problema de competències dins l’Administració Pública. Encara que és el Govern d’Espanya qui rep la sanció, aquesta passa després a càrrec de les autoritats competents, ja siguin les Comunitats Autònomes afectades o els ajuntaments. En algun cas, doncs, podrien iniciar-se litigis competencials, que complicarien la solució del problema.

Plans hidrològics per fer front als problemes de depuració

El Govern d’Espanya afronta el problema a través dels plans hidrològics del Ministeri per a la Transició Ecològica, plans en què participen les autoritats autonòmiques implicades. Segons fonts ministerials, s’invertiran prop de 10.000 milions d’euros en els propers 18 anys en actuacions de sanejament i depuració. Aquests plans recullen en conjunt al voltant de 3.500 projectes. Dos terços d’aquestes actuacions s’han de dur a terme per part de les Comunitats Autònomes afectades i, el terç restant, per part de l’Estat. Segons el propi ministeri, d’aquí a 2023 s’executaran les obres de 86 projectes de depuració amb un cost estimat de 450 milions d’euros. Aquest pla de xoc pretén evitar més sancions de la Comissió Europea.

A grans trets, Espanya té un problema relatiu a la correcta gestió de les aigües residuals. Encara que algunes zones tinguin instal·lacions eficients i algunes d’elles siguin inclús infraestructures de referència al sector, la realitat és que podria afirmar-se que la depuració d’aigües residuals a Espanya va amb vint anys de retard. Per tant, és imprescindible començar a treballar l’abans possible i afrontar el problema d’una vegada per totes.

A més a més, cal considerar que moltes d’aquestes instal·lacions, tot i ser eficaces i complir amb la normativa vigent, podrien ser molt més eficients i respectuoses amb el medi ambient. Per exemple, es podria reduir la petjada de carboni de moltes d’aquestes infraestructures mitjançant instal·lacions de cogeneració i amb l’ús d’energies renovables, la qual cosa afavoriria la lluita contra el canvi climàtic.

Depuradores d’aigües residuals (EDAR)

Agbar ha posat en marxa diverses estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) dissenyades com biofactories.L’economia circular està darrere del seu disseny. No es tracta d’una economia basada en extraure, produir, comprar, fer servir i llençar, sinó d’interferir el mínim possible en el cicle de l’aigua, recuperant, reutilitzant, reciclant i minimitzant els residus. L’economia circular, a més de reduir dràsticament l’impacte ambiental de les activitats humanes, crea un capital social i econòmic beneficiós pel conjunt de la societat.

Molt breument, aquestes biofactories realitzen una gestió sostenible dels residus de les EDAR. A títol d’exemple, gran part dels fangs generats es poden convertir en adob per a l’agricultura i el biogàs produït pels digestors es pot utilitzar en plantes de cogeneració, que produeixen la calor i l’electricitat que necessita la instal·lació per complir la seva tasca. Es reutilitza tota l’aigua, pràcticament tots els residus es converteixen en un producte útil i es redueix dràsticament la petjada ambiental de la instal·lació. El model de biofactoria procura beneficis al conjunt de la societat, i la gestió de l’excedent d’energia i dels productes obtinguts durant la depuració procuren ingressos al gestor de la infraestructura. 

Però l’extensió d’aquest model d’EDAR i la millora de les instal·lacions ja existents no és possible sense acords i aliances público-privades. El sector públic és responsable del servei a la comunitat, mentre que el capital privat aporta el coneixement i gran part del capital de la inversió. El sector públic ha d’exercir el control que li pertoca i l’empresa ha d’aportar l’experiència que prové no només d’ella mateixa, sinó també de moltes altres infraestructures similars. Encara que aquesta cooperació necessària no sempre és coneguda pel gran públic, el desenvolupament de les ciutats i la societat que s’està conformant dia a dia es forja a través d’acords, pactes i d’una estreta col·laboració i convivència entre el sector públic i el capital privat. 

La FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) estima que l’increment de la població i del seu nivell de vida d’aquí al 2050 implicarà la necessitat d’augmentar la producció de la ramaderia actual en més d’un 70%. Per tal de poder disposar de més proteïna animal pels 9.600 milions de persones que es creu que habitaran el planeta aleshores, serà necessari produir més carn, més llet i més ous.

Ramaderia

El sector de la ramaderia és el major consumidor mundial de terres agrícoles, dedicades a la pastura o a l’ús de cultius farratgers. Per aquest motiu, el desenvolupament de la ramaderia té un paper molt important en tot allò relacionat amb el canvi climàtic, la gestió de la terra i l’aigua i la protecció de la biodiversitat. 

Els efectes de la ramaderia a l’efecte hivernacle 

La FAO estima que la ramaderia és responsable de prop d’un 14 % de les emissions d’efecte hivernacle, encara que és una xifra discutida per alguns experts, que la creuen inferior. La raó que aquestes estimacions no siguin definitives es deu a la complexitat del càlcul i la metodologia del mateix, sobre la qual encara existeixen discrepàncies. Però hi ha punts en els quals hi ha consens. La producció de pinsos és responsable de quasi la meitat d’aquestes emissions, i les emissions entèriques del bestiar (els gasos que es desprenen durant la digestió dels animals) suposa quasi l’altra part.

Es calcula que s’han deteriorat prop del 20 % de les pastures del món degut a la pastura excessiva i la degradació del sòl associada a la cria d’aquest bestiar. El problema és especialment greu a les zones seques del planeta, on aquest deteriorament podria arribar a afectar més del 70 % de les pastures. Aquest fet s’associa a la desertització i la sequera a les grans zones d’Àfrica, per exemple. Com que, en gran part, es tracta de regions pobres on moltes vegades la ramaderia suposa l’únic mitjà de vida, el problema adquireix una dimensió humana i social molt preocupant. 

Un recurs crític, l’aigua, resulta especialment afectat per la ramaderia. Al voltant d’una desena part del consum d’aigua dolça al món està vinculat a la ramaderia. El problema no és tant el consum d’aquest bé tan preuat, sinó la contaminació de l’aigua deguda al sector ramader. Alguns estudis indiquen que la ramaderia és la major causa de contaminació d’aigua dolça. Encara que no fos així, és impossible negar que la contaminació provocada per la ramaderia és molt important; cal considerar tant aquella que és provocada pels propis animals com aquella que està associada als cultius farratgers. 

Com afecten els problemes ambientals

La manca de terres de pastura o de cultiu ha motivat durant molts anys la desforestació de grans àrees de boscos, provocant greus problemes ambientals. En primer lloc, s’associa a una minva evident de la biodiversitat, que provoca la desaparició d’espècies animals i vegetals. En alguns casos, la desforestació és irreversible perquè ve seguida d’una degradació i una erosió del sòl que fa impossible la reforestació i que sovint provoca o empitjora problemes de sequera i subministrament d’aigua. La desforestació allibera enormes quantitats de diòxid de carboni a l’atmosfera, la qual cosa incrementa l’efecte hivernacle i agreuja el canvi climàtic. 

La demanda creixent de proteïna animal ha provocat que moltes explotacions extensives, basades en la pastura, hagin passat a ser explotacions intensives, en granges. Es plantegen doncs, nous desafiaments ambientals, deguts a una concentració molt alta de bestiar. Potser un dels més importants sigui el de la contaminació de l’aigua. La normativa mediambiental europea ja regula aquestes explotacions intensives, igual que diversos convenis internacionals. Aquesta regulació obliga a certs compromisos ambientals i sanitaris tant pels governs com pels ramaders.

Però existeixen solucions totals o parcials a gran part d’aquests problemes que, en els propers anys, poden suposar una reducció notable de l’impacte ambiental de la ramaderia. Un dels camps amb major potencial és el de l’enginyeria genètica, que permetrà millorar tant el rendiment per cap de bestiar com el rendiment dels cultius farratgers, rebaixant la tensió ambiental associada a la seva explotació. Sense necessitat de tals avenços, una millor alimentació del bestiar, millors mesures sanitàries i una selecció de les races utilitzades pot comportar beneficis ambientals significatius. Si, a més a més, s’associa a una gestió adequada dels residus, el canvi serà notable. Així, per exemple, es pot tancar el cicle agrícola amb un millor aprofitament dels adobs naturals, amb la reutilització de l’aigua o fer servir digestors de residus per extreure el metà i utilitzar-lo com biogàs. Com que el metà és el principal gas d’efecte hivernacle al sector de la ramaderia, aquesta opció disminuiria significativament l’efecte hivernacle vinculat a la ramaderia

Reduir la petjada ambiental de la ramaderia

La FAO estima que la via per reduir la petjada ambiental de la ramaderia és la via de la col·laboració internacional. Per aquest motiu, ha posat en marxa l’Agenda global per la ramaderia sostenibleque pretén actuar com un incentiu en la cooperació dels actors relacionats amb l’ús dels recursos naturals del sector. L’objectiu final d’aquesta agenda és que d’aquest treball en equip en sorgeixi una garantia de la seguretat alimentària i dels mitjans de vida de la població que depèn del bestiar. 

També ha activat la LEAP, sigles en anglès de l’Aliança sobre Avaluació Ambiental i Acompliment Ecològic de la RamaderiaLa tasca d’aquesta aliança és elaborar directrius tècniques, específiques pel sector, que puguin ser àmpliament reconegudes. Se centraria en les mètriques i mètodes per mesurar i controlar l’impacte ambiental del sector ramader, un punt que, tal com s’ha mencionat anteriorment, es continua debatent. La tasca tècnica d’aquesta organització té una gran importància, ja que permetrà millorar la capacitat d’anàlisi tant de la FAO com d’altres institucions nacionals o internacionals i plantejar les mesures o estratègies més eficaces per tal de combatre l’impacte ambiental d’aquest sector. 

La FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) estima que l’increment de la població i del seu nivell de vida d’aquí al 2050 implicarà la necessitat d’augmentar la producció de la ramaderia actual en més d’un 70%. Per tal de poder disposar de més proteïna animal pels 9.600 milions de persones que es creu que habitaran el planeta aleshores, serà necessari produir més carn, més llet i més ous.

Ramaderia

El sector de la ramaderia és el major consumidor mundial de terres agrícoles, dedicades a la pastura o a l’ús de cultius farratgers. Per aquest motiu, el desenvolupament de la ramaderia té un paper molt important en tot allò relacionat amb el canvi climàtic, la gestió de la terra i l’aigua i la protecció de la biodiversitat. 

Els efectes de la ramaderia a l’efecte hivernacle 

La FAO estima que la ramaderia és responsable de prop d’un 14 % de les emissions d’efecte hivernacle, encara que és una xifra discutida per alguns experts, que la creuen inferior. La raó que aquestes estimacions no siguin definitives es deu a la complexitat del càlcul i la metodologia del mateix, sobre la qual encara existeixen discrepàncies. Però hi ha punts en els quals hi ha consens. La producció de pinsos és responsable de quasi la meitat d’aquestes emissions, i les emissions entèriques del bestiar (els gasos que es desprenen durant la digestió dels animals) suposa quasi l’altra part.

Es calcula que s’han deteriorat prop del 20 % de les pastures del món degut a la pastura excessiva i la degradació del sòl associada a la cria d’aquest bestiar. El problema és especialment greu a les zones seques del planeta, on aquest deteriorament podria arribar a afectar més del 70 % de les pastures. Aquest fet s’associa a la desertització i la sequera a les grans zones d’Àfrica, per exemple. Com que, en gran part, es tracta de regions pobres on moltes vegades la ramaderia suposa l’únic mitjà de vida, el problema adquireix una dimensió humana i social molt preocupant. 

Un recurs crític, l’aigua, resulta especialment afectat per la ramaderia. Al voltant d’una desena part del consum d’aigua dolça al món està vinculat a la ramaderia. El problema no és tant el consum d’aquest bé tan preuat, sinó la contaminació de l’aigua deguda al sector ramader. Alguns estudis indiquen que la ramaderia és la major causa de contaminació d’aigua dolça. Encara que no fos així, és impossible negar que la contaminació provocada per la ramaderia és molt important; cal considerar tant aquella que és provocada pels propis animals com aquella que està associada als cultius farratgers. 

Com afecten els problemes ambientals

La manca de terres de pastura o de cultiu ha motivat durant molts anys la desforestació de grans àrees de boscos, provocant greus problemes ambientals. En primer lloc, s’associa a una minva evident de la biodiversitat, que provoca la desaparició d’espècies animals i vegetals. En alguns casos, la desforestació és irreversible perquè ve seguida d’una degradació i una erosió del sòl que fa impossible la reforestació i que sovint provoca o empitjora problemes de sequera i subministrament d’aigua. La desforestació allibera enormes quantitats de diòxid de carboni a l’atmosfera, la qual cosa incrementa l’efecte hivernacle i agreuja el canvi climàtic. 

La demanda creixent de proteïna animal ha provocat que moltes explotacions extensives, basades en la pastura, hagin passat a ser explotacions intensives, en granges. Es plantegen doncs, nous desafiaments ambientals, deguts a una concentració molt alta de bestiar. Potser un dels més importants sigui el de la contaminació de l’aigua. La normativa mediambiental europea ja regula aquestes explotacions intensives, igual que diversos convenis internacionals. Aquesta regulació obliga a certs compromisos ambientals i sanitaris tant pels governs com pels ramaders.

Però existeixen solucions totals o parcials a gran part d’aquests problemes que, en els propers anys, poden suposar una reducció notable de l’impacte ambiental de la ramaderia. Un dels camps amb major potencial és el de l’enginyeria genètica, que permetrà millorar tant el rendiment per cap de bestiar com el rendiment dels cultius farratgers, rebaixant la tensió ambiental associada a la seva explotació. Sense necessitat de tals avenços, una millor alimentació del bestiar, millors mesures sanitàries i una selecció de les races utilitzades pot comportar beneficis ambientals significatius. Si, a més a més, s’associa a una gestió adequada dels residus, el canvi serà notable. Així, per exemple, es pot tancar el cicle agrícola amb un millor aprofitament dels adobs naturals, amb la reutilització de l’aigua o fer servir digestors de residus per extreure el metà i utilitzar-lo com biogàs. Com que el metà és el principal gas d’efecte hivernacle al sector de la ramaderia, aquesta opció disminuiria significativament l’efecte hivernacle vinculat a la ramaderia

Reduir la petjada ambiental de la ramaderia

La FAO estima que la via per reduir la petjada ambiental de la ramaderia és la via de la col·laboració internacional. Per aquest motiu, ha posat en marxa l’Agenda global per la ramaderia sostenibleque pretén actuar com un incentiu en la cooperació dels actors relacionats amb l’ús dels recursos naturals del sector. L’objectiu final d’aquesta agenda és que d’aquest treball en equip en sorgeixi una garantia de la seguretat alimentària i dels mitjans de vida de la població que depèn del bestiar. 

També ha activat la LEAP, sigles en anglès de l’Aliança sobre Avaluació Ambiental i Acompliment Ecològic de la RamaderiaLa tasca d’aquesta aliança és elaborar directrius tècniques, específiques pel sector, que puguin ser àmpliament reconegudes. Se centraria en les mètriques i mètodes per mesurar i controlar l’impacte ambiental del sector ramader, un punt que, tal com s’ha mencionat anteriorment, es continua debatent. La tasca tècnica d’aquesta organització té una gran importància, ja que permetrà millorar la capacitat d’anàlisi tant de la FAO com d’altres institucions nacionals o internacionals i plantejar les mesures o estratègies més eficaces per tal de combatre l’impacte ambiental d’aquest sector. 

Què és l’etiquetatge energètic?

Al 1992, la Unió Europea va publicar la primera directiva que obligava a aplicar l’etiquetatge energètic.

Es tractava de proporcionar informació al consumidor sobre el consum d’aigua i energia d’un electrodomèstic. Es feia de manera clara i intel·ligible, mitjançant un codi de lletres i colors.

L’etiqueta, exposada en un lloc visible, permetria al consumidor saber si l’aparell que tenia intenció de comprar era energèticament eficient o si consumiria molta aigua. No era necessari interpretar les seves especificacions tècniques.

Etiquetatge energètic

La idea va tenir un gran èxit. Els productes amb el millor etiquetatge energètic eren preferits als productes que consumien més energia.

Els comerciants sol·licitaven productes amb una bona classificació energètica i els fabricants van deixar de produir els productes més ineficients.

En conseqüència, les llars europees comptaven amb electrodomèstics que gastaven cada vegada menys aigua i energia.

En general, davant l’opció de compra un consumidor utilitza arguments lògics i arguments emocionals. El preu serà un argument lògic, perquè tenim un pressupost per comprar un nou rentaplats i no podem escollir-ne un de més car.

En canvi, el color, la forma, la marca… són arguments amb una alta càrrega emocional que ens faran triar un o altre rentaplats, per continuar amb l’exemple.

L’argument emocional, la clau de l’èxit

Els experts en màrqueting saben que són els arguments emocionals els que aconsegueixen que un producte es vengui més que un altre.

L’etiquetatge energètic proporcionava un argument lògic al consumidor: el consum d’energia, o d’energia i aigua, d’un aparell electrodomèstic.

El secret de l’èxit de l’etiquetatge energètic va ser que tambées va convertir en un argument emocional. El públic preferia els articles amb la millor classificació energètica de manera instintiva, ja que associava instintivament un menor consum amb una major qualitat del producte. L’èxit de l’etiquetatge energètic va sorprendre a tothom.

L’evolució de l’etiquetatge energètic

L’etiquetatge energètic s’utilitza per proporcionar informació sobre una àmplia gamma de productes. Al principi eren electrodomèstics, però el rang de béns i productes que han d’incloure una etiqueta energètica ha anat creixent.

Avui dia és necessari per als llums, els televisors, els aparells d’aire condicionat, els automòbils, els pneumàtics o els habitatges en venda o lloguer. En el cas dels habitatges o edificis, l’etiquetatge energètic segueix el mateix codi de lletres i colors per mostrar la classificació energètica de l’edifici. Obeeix a una normativa pròpia i específica i podria dir-se que és un cas a part. 

A grans trets, l’etiquetatge energètic es basa en una classificació per lletres que va de l’A a la G i un codi de colors. Un producte classificat amb la lletra A (verd) es troba a la categoria d’aquells que tenen un menor consum d’energia, o d’aigua i energia en el cas dels rentaplats o les rentadores. Segueixen les lletres B, C, D i així fins la G (vermell), que indica la categoria amb el consum d’energia més ineficient.

La directiva europea del 1992 va ser reformada al 2010. En primer lloc, per ser més exigent. La tecnologia havia evolucionat i permetia majors rendiments energètics, inclús millors del previst.

Es van haver de crear dues noves categories per alguns productes, l’A+i l’A++, pels productes amb una eficiència energètica molt elevada i, en algun cas, la categoria A+++, pels productes extraeficients.

En segon lloc, perquè les proves a què s’han de sotmetre els productes per tenir un o altre etiquetatge energètic fossin el més realistes possible. Aquesta normativa tècnica està en permanent revisió i és possible que en un futur no molt llunyà els rangs de la classificació energètica de l’etiquetatge tornin a ser més exigents.

No fa gaire, per exemple, es van revisar les proves que atorgaven la classificació energètica dels automòbils per tal d’aproximar-les a un consum més realista del vehicle.

Les normes de l’etiquetatge energètic

Existeix una norma per l’etiquetatge energètic de cadascun dels aparells obligats a mostrar-lo. A títol d’exemple, veiem el cas de les rentadores. 

Fins l’any 2010, l’eficiència energètica de les rentadores incloïa set categories, de l’A a la G. Es calculaven mesurant l’energia i l’aigua consumides en un cicle de rentat de tela de cotó a 60 ºC amb la càrrega màxima admissible per l’aparell i un subministrament d’aigua a 15 ºC. L’índex d’eficiència energètica es mesurava en kWh per kg de rentat. Així, si consumia menys de 0,19 kWh per kg de roba en un cicle de rentat, la seva etiqueta era l’A; si era inferior a 0,23 kWh per kg, la B; etc.

L’etiqueta energètica incloïa més informació: el consum total per cicle, el rendiment de rentat, amb una classificació de l’A a la G (obtinguda mitjançant una prova estandarditzada), el rendiment del centrifugat, la capacitat (en kg) de la rentadora, el consum d’aigua per cicle de rentat (en litres) o el soroll produït (en decibels).

Al 2010 es va modificar aquesta classificació i es va basar en l’anomenat índex d’eficiència energètica (EEI), que proposa una mesura més realista. En lloc de calcular l’aigua i l’energia gastades en un cicle de rentat, calcula la despesa d’energia anual.

Per això estima l’energia consumida en 220 cicles de rentat, i no tots iguals, ja que s’han de combinar càrregues del 29 i el 42% de la capacitat de la rentadora amb l’aigua a 60 ºC i càrregues del 29% amb aigua a 40 ºC. La nova classificació energètica ja no va de l’A a la G, sinó de l’A+++a la D.

El cas del rentaplats és similar. Abans es mesurava un cicle de rentat de dotze coberts, ara es mesura un índex d’eficiència energètica similar al d’una rentadora. El mateix passa amb la nevera, les assecadores, etc.

Per últim, una menció especial al cas dels automòbils. L’etiquetatge energètic dels automòbils no mesura directament el consum d’energia, sinó les emissions de CO2en grams per quilòmetre.

Què és l’etiquetatge energètic?

Al 1992, la Unió Europea va publicar la primera directiva que obligava a aplicar l’etiquetatge energètic.

Es tractava de proporcionar informació al consumidor sobre el consum d’aigua i energia d’un electrodomèstic. Es feia de manera clara i intel·ligible, mitjançant un codi de lletres i colors.

L’etiqueta, exposada en un lloc visible, permetria al consumidor saber si l’aparell que tenia intenció de comprar era energèticament eficient o si consumiria molta aigua. No era necessari interpretar les seves especificacions tècniques.

Etiquetatge energètic

La idea va tenir un gran èxit. Els productes amb el millor etiquetatge energètic eren preferits als productes que consumien més energia.

Els comerciants sol·licitaven productes amb una bona classificació energètica i els fabricants van deixar de produir els productes més ineficients.

En conseqüència, les llars europees comptaven amb electrodomèstics que gastaven cada vegada menys aigua i energia.

En general, davant l’opció de compra un consumidor utilitza arguments lògics i arguments emocionals. El preu serà un argument lògic, perquè tenim un pressupost per comprar un nou rentaplats i no podem escollir-ne un de més car.

En canvi, el color, la forma, la marca… són arguments amb una alta càrrega emocional que ens faran triar un o altre rentaplats, per continuar amb l’exemple.

L’argument emocional, la clau de l’èxit

Els experts en màrqueting saben que són els arguments emocionals els que aconsegueixen que un producte es vengui més que un altre.

L’etiquetatge energètic proporcionava un argument lògic al consumidor: el consum d’energia, o d’energia i aigua, d’un aparell electrodomèstic.

El secret de l’èxit de l’etiquetatge energètic va ser que tambées va convertir en un argument emocional. El públic preferia els articles amb la millor classificació energètica de manera instintiva, ja que associava instintivament un menor consum amb una major qualitat del producte. L’èxit de l’etiquetatge energètic va sorprendre a tothom.

L’evolució de l’etiquetatge energètic

L’etiquetatge energètic s’utilitza per proporcionar informació sobre una àmplia gamma de productes. Al principi eren electrodomèstics, però el rang de béns i productes que han d’incloure una etiqueta energètica ha anat creixent.

Avui dia és necessari per als llums, els televisors, els aparells d’aire condicionat, els automòbils, els pneumàtics o els habitatges en venda o lloguer. En el cas dels habitatges o edificis, l’etiquetatge energètic segueix el mateix codi de lletres i colors per mostrar la classificació energètica de l’edifici. Obeeix a una normativa pròpia i específica i podria dir-se que és un cas a part. 

A grans trets, l’etiquetatge energètic es basa en una classificació per lletres que va de l’A a la G i un codi de colors. Un producte classificat amb la lletra A (verd) es troba a la categoria d’aquells que tenen un menor consum d’energia, o d’aigua i energia en el cas dels rentaplats o les rentadores. Segueixen les lletres B, C, D i així fins la G (vermell), que indica la categoria amb el consum d’energia més ineficient.

La directiva europea del 1992 va ser reformada al 2010. En primer lloc, per ser més exigent. La tecnologia havia evolucionat i permetia majors rendiments energètics, inclús millors del previst.

Es van haver de crear dues noves categories per alguns productes, l’A+i l’A++, pels productes amb una eficiència energètica molt elevada i, en algun cas, la categoria A+++, pels productes extraeficients.

En segon lloc, perquè les proves a què s’han de sotmetre els productes per tenir un o altre etiquetatge energètic fossin el més realistes possible. Aquesta normativa tècnica està en permanent revisió i és possible que en un futur no molt llunyà els rangs de la classificació energètica de l’etiquetatge tornin a ser més exigents.

No fa gaire, per exemple, es van revisar les proves que atorgaven la classificació energètica dels automòbils per tal d’aproximar-les a un consum més realista del vehicle.

Les normes de l’etiquetatge energètic

Existeix una norma per l’etiquetatge energètic de cadascun dels aparells obligats a mostrar-lo. A títol d’exemple, veiem el cas de les rentadores. 

Fins l’any 2010, l’eficiència energètica de les rentadores incloïa set categories, de l’A a la G. Es calculaven mesurant l’energia i l’aigua consumides en un cicle de rentat de tela de cotó a 60 ºC amb la càrrega màxima admissible per l’aparell i un subministrament d’aigua a 15 ºC. L’índex d’eficiència energètica es mesurava en kWh per kg de rentat. Així, si consumia menys de 0,19 kWh per kg de roba en un cicle de rentat, la seva etiqueta era l’A; si era inferior a 0,23 kWh per kg, la B; etc.

L’etiqueta energètica incloïa més informació: el consum total per cicle, el rendiment de rentat, amb una classificació de l’A a la G (obtinguda mitjançant una prova estandarditzada), el rendiment del centrifugat, la capacitat (en kg) de la rentadora, el consum d’aigua per cicle de rentat (en litres) o el soroll produït (en decibels).

Al 2010 es va modificar aquesta classificació i es va basar en l’anomenat índex d’eficiència energètica (EEI), que proposa una mesura més realista. En lloc de calcular l’aigua i l’energia gastades en un cicle de rentat, calcula la despesa d’energia anual.

Per això estima l’energia consumida en 220 cicles de rentat, i no tots iguals, ja que s’han de combinar càrregues del 29 i el 42% de la capacitat de la rentadora amb l’aigua a 60 ºC i càrregues del 29% amb aigua a 40 ºC. La nova classificació energètica ja no va de l’A a la G, sinó de l’A+++a la D.

El cas del rentaplats és similar. Abans es mesurava un cicle de rentat de dotze coberts, ara es mesura un índex d’eficiència energètica similar al d’una rentadora. El mateix passa amb la nevera, les assecadores, etc.

Per últim, una menció especial al cas dels automòbils. L’etiquetatge energètic dels automòbils no mesura directament el consum d’energia, sinó les emissions de CO2en grams per quilòmetre.

La Terra és un indret privilegiat a l’univers. La distància que ens separa del Sol és l’adequada; un nucli fèrric provoca un camp magnètic que ens protegeix de part de les radiacions solars; la superfície del planeta és rica en aigua i té una atmosfera que regula la temperatura alhora que permet una vida basada en la química del carboni. Si fixem la nostra atenció en l’atmosfera, cal mencionar el clima. 

Canvi climàtic

Què és el canvi climàtic?

El clima d’una regió dependrà d’un sistema climàtic, que sorgeix de la interacció de l’atmosfera (el sistema format pels gasos de l’atmosfera), la hidrosfera (el sistema format per l’aigua líquida que intervé a totes les parts del seu cicle), la criosfera (el sistema format pel gel o la neu, per aigua en estat sòlid), la litosfera (el sistema format per la superfície sòlida de la Terra) i la biosfera (el sistema format pels éssers vius).

És evident que un sistema climàtic és més que complex. De fet, hi intervenen milers, milions de variables interrelacionades entre sí. Els matemàtics podrien descriure-ho i modelitzar-ho com «un sistema d’equacions no lineal», que ve a dir que, de vegades, una petita variació en una d’aquestes variables podria provocar grans variacions en d’altres. 

No hem de confondre el clima amb el temps atmosfèric. El clima és una estadística del temps atmosfèric en un període llarg de temps, de vint, trenta o més anys. Aquesta estadística serveix per avaluar els patrons de variació de la temperatura, la humitat, la pressió atmosfèrica, el vent, les precipitacions, la suspensió de partícules a l’atmosfera, etcètera, que permeten definir el cicle de les estacions i la magnitud mitjana de cadascuna d’aquestes variables que, en cert moment, conformen el temps atmosfèric. 

Dit d’una altra manera, el temps atmosfèric pot canviar significativament d’un any al següent, amb un hivern més cru, una primavera més plujosa o un estiu més càlid, però si ampliem la perspectiva i contemplem aquestes variacions al llarg de molts anys, podem avaluar si es troben dins d’un rang determinat (és a dir, si són «normals»). Si aquest rang es manté en el temps, el clima serà estable. Si s’aprecia que la variabilitat s’incrementa (és a dir, que la diferència del temps atmosfèric d’un any a l’altre és cada vegada més marcada) o que el valor mitjà de les variables que determinen el clima ha de canviar (per exemple, si disminueixen les precipitacions o s’incrementa la temperatura amb el pas dels anys), aleshores ens trobem davant d’un canvi climàtic. 

Una de les variables que determina el clima és la concentració de CO2(diòxid de carboni) i altres gasos a l’atmosfera, que provoquen l’efecte hivernacle. És a dir, permeten el pas de la radiació solar tèrmica (calor) i quan cau la nit retenen part d’aquesta calor. L’efecte hivernacle evita la diferència de temperatura extrema entre el dia i la nit i fa possible la vida tal com la coneixem. Però una petita variació en la concentració de CO2a l’atmosfera (parlem de variacions de vegades inferiors a l’1%) pot provocar un canvi climàtic important.

Ha succeït diverses vegades al llarg de la història de la vida al planeta Terra. Una cadena d’erupcions volcàniques ha alterat el clima durant anys, hem patit períodes càlids i eres glacials en els últims segles. El sistema climàtic és molt dinàmic i canvia amb el temps. 

Com ha afectat l’activitat humana?

L’activitat humana s’afegeix al seguit de factors que afecten el clima. Concretament, les emissions d’ingents quantitats de CO2que genera l’ús de combustibles fòssils, algunes activitats industrials i la desaparició de grans masses forestals, que s’ha incrementat exponencialment des que es va iniciar la Revolució Industrial. Coincideix, a més a més, amb un augment demogràfic mai vist.

La població mundial s’ha multiplicat per set en un segle, mentre que amb prou feines havia crescut un 20% en els anteriors mil anys. En conseqüència, l’increment de gasos d’efecte hivernacle ha provocat i provoca un increment de la temperatura mitjana de la superfície a tot el món. Concretament, 0,8 ºC des del 1880. Sembla poc, però recordem que una petita variació en una de les variables del sistema climàtic pot alterar-lo profundament, i aquest és el cas. 

Que l’activitat humana provoca un augment de l’efecte hivernacle és «extremament probable», segons les Nacions Unides. Les principals acadèmies de ciència de tot el món han ratificat que aquest efecte hivernacle suplementari existeix i s’està agreujant. Les emissions de diòxid de carboni, metà i òxids de nitrogen s’han incrementat i les projeccions de models climàtics existents indiquen que al llarg d’aquest segle la temperatura superficial global mitjana pujarà, sent molt optimistes, entre 0,3 i 1,7 ºC, encara que probablement, podria augmentar entre 2,6 i 4,8 ºC si continua com fins ara. Cap organització científica de prestigi discuteix aquestes dades. El debat científic se centra en l’elecció d’un o altre sistema de modelització del clima, per calcular la magnitud del canvi, però no el fet d’un escalfament global.

Què implicaria aquest increment del canvi climàtic?

Ja es poden observar alguns efectes del canvi climàtic: el retrocés de les glaceres i el desgel àrtic, canvis a l’inici i al final de les estacions, que s’evidencien amb la florida precoç d’algunes plantes, l’empitjorament de la productivitat agrícola, la pujada del nivell del mar, un canvi en el nombre de dies càlids o freds al llarg de l’any, un increment de la freqüència o la força d’alguns fenòmens meteorològics extrems, etc. 

Els experts associen el canvi climàtic a dos tipus de canvis. En primer lloc, els canvis ambientals, a curt o llarg termini, com la pujada del nivell del mar, canvis climàtics abruptes o l’extinció massiva de plantes i animals provocada per canvis als ecosistemes. Aquests canvis estan relacionats amb el segon tipus de canvis associats al canvi climàtic, els propis efectes socials d’aquest. Entre aquests efectes socials s’inclou un increment de la migració, perquè grans regions patiran sequeres o fam, les inundacions cada vegada més freqüents de les àrees poblades, i l’impacte dels canvis a l’entorn i a les infraestructures de transport, d’abastiment d’aigua, als cultius… En algunes zones, com la banya d’Àfrica o l’Orient Mitjà, el canvi climàtic pot provocar greus problemes de seguretat, relacionats amb l’accés a l’aigua potable, que poden acabar convertint-se en guerres o revolucions. 

És per aquest motiu que és tan important sumar els esforços de tots per reduir, tant com sigui possible, la magnitud d’aquest canvi climàtic i desenvolupar mecanismes que ens permetin superar les seves conseqüències amb el menor impacte possible. 

La Terra és un indret privilegiat a l’univers. La distància que ens separa del Sol és l’adequada; un nucli fèrric provoca un camp magnètic que ens protegeix de part de les radiacions solars; la superfície del planeta és rica en aigua i té una atmosfera que regula la temperatura alhora que permet una vida basada en la química del carboni. Si fixem la nostra atenció en l’atmosfera, cal mencionar el clima. 

Canvi climàtic

Què és el canvi climàtic?

El clima d’una regió dependrà d’un sistema climàtic, que sorgeix de la interacció de l’atmosfera (el sistema format pels gasos de l’atmosfera), la hidrosfera (el sistema format per l’aigua líquida que intervé a totes les parts del seu cicle), la criosfera (el sistema format pel gel o la neu, per aigua en estat sòlid), la litosfera (el sistema format per la superfície sòlida de la Terra) i la biosfera (el sistema format pels éssers vius).

És evident que un sistema climàtic és més que complex. De fet, hi intervenen milers, milions de variables interrelacionades entre sí. Els matemàtics podrien descriure-ho i modelitzar-ho com «un sistema d’equacions no lineal», que ve a dir que, de vegades, una petita variació en una d’aquestes variables podria provocar grans variacions en d’altres. 

No hem de confondre el clima amb el temps atmosfèric. El clima és una estadística del temps atmosfèric en un període llarg de temps, de vint, trenta o més anys. Aquesta estadística serveix per avaluar els patrons de variació de la temperatura, la humitat, la pressió atmosfèrica, el vent, les precipitacions, la suspensió de partícules a l’atmosfera, etcètera, que permeten definir el cicle de les estacions i la magnitud mitjana de cadascuna d’aquestes variables que, en cert moment, conformen el temps atmosfèric. 

Dit d’una altra manera, el temps atmosfèric pot canviar significativament d’un any al següent, amb un hivern més cru, una primavera més plujosa o un estiu més càlid, però si ampliem la perspectiva i contemplem aquestes variacions al llarg de molts anys, podem avaluar si es troben dins d’un rang determinat (és a dir, si són «normals»). Si aquest rang es manté en el temps, el clima serà estable. Si s’aprecia que la variabilitat s’incrementa (és a dir, que la diferència del temps atmosfèric d’un any a l’altre és cada vegada més marcada) o que el valor mitjà de les variables que determinen el clima ha de canviar (per exemple, si disminueixen les precipitacions o s’incrementa la temperatura amb el pas dels anys), aleshores ens trobem davant d’un canvi climàtic. 

Una de les variables que determina el clima és la concentració de CO2(diòxid de carboni) i altres gasos a l’atmosfera, que provoquen l’efecte hivernacle. És a dir, permeten el pas de la radiació solar tèrmica (calor) i quan cau la nit retenen part d’aquesta calor. L’efecte hivernacle evita la diferència de temperatura extrema entre el dia i la nit i fa possible la vida tal com la coneixem. Però una petita variació en la concentració de CO2a l’atmosfera (parlem de variacions de vegades inferiors a l’1%) pot provocar un canvi climàtic important.

Ha succeït diverses vegades al llarg de la història de la vida al planeta Terra. Una cadena d’erupcions volcàniques ha alterat el clima durant anys, hem patit períodes càlids i eres glacials en els últims segles. El sistema climàtic és molt dinàmic i canvia amb el temps. 

Com ha afectat l’activitat humana?

L’activitat humana s’afegeix al seguit de factors que afecten el clima. Concretament, les emissions d’ingents quantitats de CO2que genera l’ús de combustibles fòssils, algunes activitats industrials i la desaparició de grans masses forestals, que s’ha incrementat exponencialment des que es va iniciar la Revolució Industrial. Coincideix, a més a més, amb un augment demogràfic mai vist.

La població mundial s’ha multiplicat per set en un segle, mentre que amb prou feines havia crescut un 20% en els anteriors mil anys. En conseqüència, l’increment de gasos d’efecte hivernacle ha provocat i provoca un increment de la temperatura mitjana de la superfície a tot el món. Concretament, 0,8 ºC des del 1880. Sembla poc, però recordem que una petita variació en una de les variables del sistema climàtic pot alterar-lo profundament, i aquest és el cas. 

Que l’activitat humana provoca un augment de l’efecte hivernacle és «extremament probable», segons les Nacions Unides. Les principals acadèmies de ciència de tot el món han ratificat que aquest efecte hivernacle suplementari existeix i s’està agreujant. Les emissions de diòxid de carboni, metà i òxids de nitrogen s’han incrementat i les projeccions de models climàtics existents indiquen que al llarg d’aquest segle la temperatura superficial global mitjana pujarà, sent molt optimistes, entre 0,3 i 1,7 ºC, encara que probablement, podria augmentar entre 2,6 i 4,8 ºC si continua com fins ara. Cap organització científica de prestigi discuteix aquestes dades. El debat científic se centra en l’elecció d’un o altre sistema de modelització del clima, per calcular la magnitud del canvi, però no el fet d’un escalfament global.

Què implicaria aquest increment del canvi climàtic?

Ja es poden observar alguns efectes del canvi climàtic: el retrocés de les glaceres i el desgel àrtic, canvis a l’inici i al final de les estacions, que s’evidencien amb la florida precoç d’algunes plantes, l’empitjorament de la productivitat agrícola, la pujada del nivell del mar, un canvi en el nombre de dies càlids o freds al llarg de l’any, un increment de la freqüència o la força d’alguns fenòmens meteorològics extrems, etc. 

Els experts associen el canvi climàtic a dos tipus de canvis. En primer lloc, els canvis ambientals, a curt o llarg termini, com la pujada del nivell del mar, canvis climàtics abruptes o l’extinció massiva de plantes i animals provocada per canvis als ecosistemes. Aquests canvis estan relacionats amb el segon tipus de canvis associats al canvi climàtic, els propis efectes socials d’aquest. Entre aquests efectes socials s’inclou un increment de la migració, perquè grans regions patiran sequeres o fam, les inundacions cada vegada més freqüents de les àrees poblades, i l’impacte dels canvis a l’entorn i a les infraestructures de transport, d’abastiment d’aigua, als cultius… En algunes zones, com la banya d’Àfrica o l’Orient Mitjà, el canvi climàtic pot provocar greus problemes de seguretat, relacionats amb l’accés a l’aigua potable, que poden acabar convertint-se en guerres o revolucions. 

És per aquest motiu que és tan important sumar els esforços de tots per reduir, tant com sigui possible, la magnitud d’aquest canvi climàtic i desenvolupar mecanismes que ens permetin superar les seves conseqüències amb el menor impacte possible. 

Com ha estat l’evolució del consum d’aigua en l’agricultura

Tan aviat com l’agricultura va aconseguir que algunes societats es convertissin en seminòmades o sedentàries, va sorgir la necessitat de realitzar obres hidràuliques que permetessin gestionar el consum d’aigua dels regadius.

La provisió d’aigua suficient feia possible l’agricultura a l’escala necessària per mantenir una societat cada vegada més nombrosa i complexa, que no podia basar-se únicament en la caça i la recol·lecció. Satisfer aquesta necessitat de consum d’aigua dels recursos agrícoles va impulsar el naixement de les primeres civilitzacions a la vora de grans rius que avui són llegendaris: el Nil, el Tigris, l’Èufrates, el Ganges, el Yang-Tsé…, on es van executar el primers projectes de regadiu, canals, preses i embassaments. 

Aigua en agricultura

Milers d’anys més tard, l’agricultura continua sent el principal sector consumidor d’aigua dolça. Sense entrar en detall, vuit de cada deu litres d’aigua dolça consumida a tot el planeta serveixen per regar els camps. Aquesta proporció, de tota manera, varia segons el territori. 

Sense anar més lluny i a títol d’exemple, podem dividir Catalunya en dues grans zones hídriques. Una, aquella que reguen les anomenades conques intercomunitàries, aquelles que són compartides per dues o més Comunitats Autònomes; la més important, amb diferència, és la conca hidrogràfica de l’Ebre; la conca del Xúquer i la del Garona també s’inclouen en aquesta zona. L’altra zona seria aquella que cobreixen les anomenades conques interiors, que desemboquen directament al Mediterrani sense rebre aportacions d’aigua de cap altra Comunitat Autònoma.

El consum d’aigua a Catalunya

Dues terceres parts del consum d’aigua a Catalunya es donen a les conques intercomunitàries, que cobreixen el 48% del país. En aquest territori tan extens hi viu el 8% dels catalans. El 92% de l’aigua que es consumeix en aquesta zona es dedica als regs agrícoles.

En canvi, a les conques interiors, que cobreixen el 52% del país, hi viu el 92% dels catalans. La principal concentració de la població es dona a la conurbació metropolitana de Barcelona, però també és en aquesta zona on es concentra la major part de l’activitat industrial del país. En conseqüència, poc més del 40% del consum d’aigua a les conques interiors es destina a satisfer la demanda domèstica i urbana, però l’agricultura continua en segon lloc, amb més del 30% del consum. En tercer lloc es troba la indústria, amb al voltant del 20% del total del consum d’aigua de les conques interiors. 

Tal com podem veure, més del 70% del total del consum d’aigua dolça a Catalunya serveix per regar els camps. A les regions menys industrialitzades o menys urbanitzades, aquest percentatge augmenta notablement. 

Com afecta el canvi climàtic al consum d’aigua

Davant la perspectiva d’un canvi climàtic produït per l’efecte hivernacle, els experts afirmen que la disponibilitat d’aigua a la conca mediterrània es veurà afectada i que les sequeres seran més freqüents i més llargues. Segons els climatòlegs, les conques més afectades a Catalunya seran les interiors, degut a la manca d’acumulació de neu als Pirineus. Es donaran problemes similars en altres regions del nostre entorn i latitud, degut a l’increment de la temperatura mitjana els pròxims anys. 

Per això és tan important implantar tecnologies que ens permetin reduir el consum total d’aigua, ja sigui mitjançant un ús més eficient o mitjançant la reutilització d’aigües residuals tractades prèviament. La gestió basada en una economia circular, que procuri alterar el mínim possible el cicle natural de l’aigua, serà imprescindible. Però també ho serà una anàlisi de prioritats.

Com que el sector que consumeix més aigua (a més a més, amb diferència respecte als altres) és l’agricultura, el més lògic seria aplicar-hi els avenços tecnològics i de gestió precisos per reduir el seu consum. Potser l’estratègia més urgent i immediata sigui revisar i millorar els sistemes de reg. 

L’estalvi d’aigua a través del sistema de reg

El sistema de reg més utilitzat a Espanya és el tradicional, on l’aigua arriba fins a la plantació ajudada per una pendent, als canals de riu i regadius. A Catalunya tres de quatre hectàrees agrícoles es reguen d’aquesta manera. En canvi, els sistemes en què l’aigua s’impulsa a pressió poden regular-se amb major precisió i, per tant, major eficiència. Tenim el reg per aspersió i el reg per degoteig, que es van obrint camí a poc a poc. Però un dels problemes als quals ha de fer front l’adopció de sistemes de reg a pressió és la mida de les parcel·les. Com més petit és l’espai de la parcel·la, més difícil és assumir el cost d’un d’aquests sistemes de reg. Per això està tan estès el reg per gravetat, i per això les parcel·les de dimensions més grans i d’ús intensiu són més eficients. 

L’estalvi potencial és notable. Segons diversos estudis publicats durant els últims deu anys per la Comissió Europea, una millora de l’eficiència dels sistemes de reg que actualment estan en ús podria suposar fins a un 25% d’estalvi en el consum d’aigua; però un canvi al sistema de reg superaria fàcilment un estalvi del 30%. A tot això caldria afegir estalvis superiors al 10% si també tenim en compte la reutilització d’aigües residuals, segons aquests mateixos estudis. És a dir, el potencial d’estalvi d’un sistema de reg és molt important.

Però no és menys important la tria de cultius. Gràcies a l’enginyeria genètica i la selecció de les espècies més adequades a cada regió, es poden cultivar plantes que requereixin molta menys aigua per ser viables. L’enginyeria genètica és una de les tecnologies més prometedores pel que fa a l’estalvi d’aigua i energia, reducció de residus i reducció d’emissions d’efecte hivernacle. Si hi afegim l’electrònica i les tecnologies de la comunicació i la informació, es perfilarà un horitzó completament nou en l’àmbit de l’agricultura, molt més eficient i net que l’agricultura convencional.

Com ha estat l’evolució del consum d’aigua en l’agricultura

Tan aviat com l’agricultura va aconseguir que algunes societats es convertissin en seminòmades o sedentàries, va sorgir la necessitat de realitzar obres hidràuliques que permetessin gestionar el consum d’aigua dels regadius.

La provisió d’aigua suficient feia possible l’agricultura a l’escala necessària per mantenir una societat cada vegada més nombrosa i complexa, que no podia basar-se únicament en la caça i la recol·lecció. Satisfer aquesta necessitat de consum d’aigua dels recursos agrícoles va impulsar el naixement de les primeres civilitzacions a la vora de grans rius que avui són llegendaris: el Nil, el Tigris, l’Èufrates, el Ganges, el Yang-Tsé…, on es van executar el primers projectes de regadiu, canals, preses i embassaments. 

Aigua en agricultura

Milers d’anys més tard, l’agricultura continua sent el principal sector consumidor d’aigua dolça. Sense entrar en detall, vuit de cada deu litres d’aigua dolça consumida a tot el planeta serveixen per regar els camps. Aquesta proporció, de tota manera, varia segons el territori. 

Sense anar més lluny i a títol d’exemple, podem dividir Catalunya en dues grans zones hídriques. Una, aquella que reguen les anomenades conques intercomunitàries, aquelles que són compartides per dues o més Comunitats Autònomes; la més important, amb diferència, és la conca hidrogràfica de l’Ebre; la conca del Xúquer i la del Garona també s’inclouen en aquesta zona. L’altra zona seria aquella que cobreixen les anomenades conques interiors, que desemboquen directament al Mediterrani sense rebre aportacions d’aigua de cap altra Comunitat Autònoma.

El consum d’aigua a Catalunya

Dues terceres parts del consum d’aigua a Catalunya es donen a les conques intercomunitàries, que cobreixen el 48% del país. En aquest territori tan extens hi viu el 8% dels catalans. El 92% de l’aigua que es consumeix en aquesta zona es dedica als regs agrícoles.

En canvi, a les conques interiors, que cobreixen el 52% del país, hi viu el 92% dels catalans. La principal concentració de la població es dona a la conurbació metropolitana de Barcelona, però també és en aquesta zona on es concentra la major part de l’activitat industrial del país. En conseqüència, poc més del 40% del consum d’aigua a les conques interiors es destina a satisfer la demanda domèstica i urbana, però l’agricultura continua en segon lloc, amb més del 30% del consum. En tercer lloc es troba la indústria, amb al voltant del 20% del total del consum d’aigua de les conques interiors. 

Tal com podem veure, més del 70% del total del consum d’aigua dolça a Catalunya serveix per regar els camps. A les regions menys industrialitzades o menys urbanitzades, aquest percentatge augmenta notablement. 

Com afecta el canvi climàtic al consum d’aigua

Davant la perspectiva d’un canvi climàtic produït per l’efecte hivernacle, els experts afirmen que la disponibilitat d’aigua a la conca mediterrània es veurà afectada i que les sequeres seran més freqüents i més llargues. Segons els climatòlegs, les conques més afectades a Catalunya seran les interiors, degut a la manca d’acumulació de neu als Pirineus. Es donaran problemes similars en altres regions del nostre entorn i latitud, degut a l’increment de la temperatura mitjana els pròxims anys. 

Per això és tan important implantar tecnologies que ens permetin reduir el consum total d’aigua, ja sigui mitjançant un ús més eficient o mitjançant la reutilització d’aigües residuals tractades prèviament. La gestió basada en una economia circular, que procuri alterar el mínim possible el cicle natural de l’aigua, serà imprescindible. Però també ho serà una anàlisi de prioritats.

Com que el sector que consumeix més aigua (a més a més, amb diferència respecte als altres) és l’agricultura, el més lògic seria aplicar-hi els avenços tecnològics i de gestió precisos per reduir el seu consum. Potser l’estratègia més urgent i immediata sigui revisar i millorar els sistemes de reg. 

L’estalvi d’aigua a través del sistema de reg

El sistema de reg més utilitzat a Espanya és el tradicional, on l’aigua arriba fins a la plantació ajudada per una pendent, als canals de riu i regadius. A Catalunya tres de quatre hectàrees agrícoles es reguen d’aquesta manera. En canvi, els sistemes en què l’aigua s’impulsa a pressió poden regular-se amb major precisió i, per tant, major eficiència. Tenim el reg per aspersió i el reg per degoteig, que es van obrint camí a poc a poc. Però un dels problemes als quals ha de fer front l’adopció de sistemes de reg a pressió és la mida de les parcel·les. Com més petit és l’espai de la parcel·la, més difícil és assumir el cost d’un d’aquests sistemes de reg. Per això està tan estès el reg per gravetat, i per això les parcel·les de dimensions més grans i d’ús intensiu són més eficients. 

L’estalvi potencial és notable. Segons diversos estudis publicats durant els últims deu anys per la Comissió Europea, una millora de l’eficiència dels sistemes de reg que actualment estan en ús podria suposar fins a un 25% d’estalvi en el consum d’aigua; però un canvi al sistema de reg superaria fàcilment un estalvi del 30%. A tot això caldria afegir estalvis superiors al 10% si també tenim en compte la reutilització d’aigües residuals, segons aquests mateixos estudis. És a dir, el potencial d’estalvi d’un sistema de reg és molt important.

Però no és menys important la tria de cultius. Gràcies a l’enginyeria genètica i la selecció de les espècies més adequades a cada regió, es poden cultivar plantes que requereixin molta menys aigua per ser viables. L’enginyeria genètica és una de les tecnologies més prometedores pel que fa a l’estalvi d’aigua i energia, reducció de residus i reducció d’emissions d’efecte hivernacle. Si hi afegim l’electrònica i les tecnologies de la comunicació i la informació, es perfilarà un horitzó completament nou en l’àmbit de l’agricultura, molt més eficient i net que l’agricultura convencional.