La biodiversitat és la base sobre la qual se sustenta la nostra forma de vida. La biodiversitat ens proporciona salut, aigua, aliment, combustible i els recursos vitals de què depèn la nostra existència, tal com queda recollit al Conveni de Biodiversitat Biològica.

La major part de les empreses depenen directa o indirectament, en algun punt de la seva cadena de valor, dels ecosistemes i els serveis que aquests proporcionen. I a les empreses de gestió del cicle de l’aigua, aquesta relació és molt més estreta.

Un estudi realitzat a Amèrica del Nord va concloure que per cada 10% d’augment de la cobertura dels boscos en una àrea de captació d’aigua, les despeses de tractament d’aigües es reduïen aproximadament en un 20%. Això succeeix perquè la cobertura forestal incrementa la seguretat del subministrament i, a més a més, ajuda a reduir els contaminants que hi ha a l’aigua.

El ritme de pèrdua de biodiversitat a nivell mundial és actualment mil vegades superior al ritme natural i no s’alenteix. Això suposa una degradació accelerada dels serveis que ens proporcionen els ecosistemes i que garanteixen el nostre benestar.

Sense entrar a detallar les principals causes de la pèrdua de biodiversitat, cal recordar que és una conseqüència de la major part dels problemes ambientals actuals i que, per tant, és important avançar cap al desenvolupament sostenible, un model de desenvolupament capaç de satisfer les necessitats actuals sense comprometre els recursos i les possibilitats de les futures generacions.

Durant les últimes dècades, els governs i la comunitat internacional estan desenvolupant polítiques per frenar l’amenaça que la pèrdua de biodiversitat suposa per al planeta. I en aquests acords internacionals ja s’identifiquen les empreses com un actor amb un paper rellevant en aquest sentit.

La qüestió és, com ho fem des de l’àmbit empresarial per incorporar la conservació de la diversitat biològica de l’entorn de les instal·lacions en què operem? I, concretament, què poden fer les empreses operadores del cicle integral de l’aigua en aquest sentit? És evident que no és una tasca fàcil, i que no hi ha una fórmula universal.

No només cal incorporar la biodiversitat en la gestió actual del servei. En un futur podríem imaginar que l’administració desenvolupa un pla de sanejament que contempli tant les infraestructures necessàries de depuració (EDARs), com la restauració ambiental de trams de rius que potenciïn l’efecte d’autodepuració que exerceix la vegetació de ribera. O que la gestió de les captacions també contempli acords de gestió forestal. Es tracta d’integrar la gestió de la infraestructura gris (la convencional) amb la infraestructura verda.

Reivindico, doncs, la necessitat de fer camí cap a un model de gestió del cicle de l’aigua on no només es gestionin les infraestructures, sinó que es gestioni conjuntament la infraestructura i el seu entorn natural d’influència, per tal de garantir i potenciar els serveis que els ecosistemes estan proporcionant al cicle de l’aigua.

La biodiversitat és la base sobre la qual se sustenta la nostra forma de vida. La biodiversitat ens proporciona salut, aigua, aliment, combustible i els recursos vitals de què depèn la nostra existència, tal com queda recollit al Conveni de Biodiversitat Biològica.

La major part de les empreses depenen directa o indirectament, en algun punt de la seva cadena de valor, dels ecosistemes i els serveis que aquests proporcionen. I a les empreses de gestió del cicle de l’aigua, aquesta relació és molt més estreta.

Un estudi realitzat a Amèrica del Nord va concloure que per cada 10% d’augment de la cobertura dels boscos en una àrea de captació d’aigua, les despeses de tractament d’aigües es reduïen aproximadament en un 20%. Això succeeix perquè la cobertura forestal incrementa la seguretat del subministrament i, a més a més, ajuda a reduir els contaminants que hi ha a l’aigua.

El ritme de pèrdua de biodiversitat a nivell mundial és actualment mil vegades superior al ritme natural i no s’alenteix. Això suposa una degradació accelerada dels serveis que ens proporcionen els ecosistemes i que garanteixen el nostre benestar.

Sense entrar a detallar les principals causes de la pèrdua de biodiversitat, cal recordar que és una conseqüència de la major part dels problemes ambientals actuals i que, per tant, és important avançar cap al desenvolupament sostenible, un model de desenvolupament capaç de satisfer les necessitats actuals sense comprometre els recursos i les possibilitats de les futures generacions.

Durant les últimes dècades, els governs i la comunitat internacional estan desenvolupant polítiques per frenar l’amenaça que la pèrdua de biodiversitat suposa per al planeta. I en aquests acords internacionals ja s’identifiquen les empreses com un actor amb un paper rellevant en aquest sentit.

La qüestió és, com ho fem des de l’àmbit empresarial per incorporar la conservació de la diversitat biològica de l’entorn de les instal·lacions en què operem? I, concretament, què poden fer les empreses operadores del cicle integral de l’aigua en aquest sentit? És evident que no és una tasca fàcil, i que no hi ha una fórmula universal.

No només cal incorporar la biodiversitat en la gestió actual del servei. En un futur podríem imaginar que l’administració desenvolupa un pla de sanejament que contempli tant les infraestructures necessàries de depuració (EDARs), com la restauració ambiental de trams de rius que potenciïn l’efecte d’autodepuració que exerceix la vegetació de ribera. O que la gestió de les captacions també contempli acords de gestió forestal. Es tracta d’integrar la gestió de la infraestructura gris (la convencional) amb la infraestructura verda.

Reivindico, doncs, la necessitat de fer camí cap a un model de gestió del cicle de l’aigua on no només es gestionin les infraestructures, sinó que es gestioni conjuntament la infraestructura i el seu entorn natural d’influència, per tal de garantir i potenciar els serveis que els ecosistemes estan proporcionant al cicle de l’aigua.

Molts del que vivim a la ciutat intuïm els efectes positius que té el contacte amb la natura per a la nostra salut. Per exemple, sentim com passejar per un parc ens ajuda a recarregar les piles i relaxar-nos. Cada vegada hi ha més estudis científics que donen suport a aquests efectes. L’exposició més perllongada als espais verds augmenta la longevitat principalment perquè redueix els problemes cardiovasculars, millora l’estat de salut general percebut (aquell que es mesura segons la percepció del propi pacient), contribueix a la salut mental, augmenta l’habilitat per afrontar problemes, disminueix l’estrès, i també s’ha demostrat que millora la capacitat de concentració dels nens.

L’Organització Mundial de la Salut considera imprescindible l’existència d’espais verds als nuclis urbans pels beneficis que aporten al benestar físic i emocional de la població, i recomana com a mínim de 10 a 15 m2 d’àrea verda per habitant. De fet, hi ha un terme, definit per la Universitat de Harvard, que descriu l’afinitat emocional de les persones cap a la natura: la biofília. Aquest concepte s’utilitza, per exemple, en l’àmbit de l’arquitectura per parlar dels dissenys biofílics, tant d’edificis com d’espais de treball, hospitals o habitatges. No obstant això, no ha sigut fins ara que aquest terme també s’ha començat a integrar en la planificació i l’urbanisme de les ciutats, amb la creació del concepte de ciutats biofíliques. No m’estendré amb aquest tema, existeix molta bibliografia i pàgines web al respecte, i convido als lectors a conèixer els exemples sorprenents de ciutats biofíliques com Singapur o d’altres més properes.

Aquesta tendència, que podria considerar-se com un excentricitat lligada a les cultures orientals, està creixent cada vegada més a les grans urbs més desenvolupades d’Occident. Es busca un model de ciutat que sigui capaç d’afrontar els reptes que representen el canvi climàtic i els problemes socials en aquests entorns. Un model de ciutat més resilient, més saludable, amb una petjada ecològica més reduïda, més integradora, més pacificada; en definitiva, que ofereixi una millor qualitat de vida als seus ciutadans i que sigui sostenible en el temps.

I tot això passa per l’estratègia d’incorporar el verd funcional a la planificació urbanística; es valoren els beneficis ecosistèmics que el verd pot aportar a la ciutat (beneficis que provenen dels serveis que ofereix la natura).

Dins el marc de la Conferència Hàbitat III impulsada per les Nacions Unides, celebrada a Quito el 2016, es va aprovar la Nova Agenda Urbana. Aquest document constitueix un full de ruta pel desenvolupament sostenible de les ciutats durant els propers 20 anys. Una de les prioritats que es desprèn de la Nova Agenda Urbana és la relació entre el medi ambient i la urbanització.

Poden consultar-se com a exemple l’enfocament que estan adoptant ciutats com Vitoria-Gasteiz o Barcelona a través del Pla del Verd i de la Biodiversitat de Barcelona 2020.

En el camí cap a aquest model de ciutat sostenible del futur, la gestió del cicle de l’aigua hi té un paper clau. Elements com cobertes verdes, murs verds, paviments verds drenants, parcs urbans de retenció d’aigües pluvials, desenvolupament d’horts urbans, noves zones verdes de la ciutat, naturalització de cabals fluvials, desenvolupament de boscos periurbans per a la prevenció d’inundacions, rec intel·ligent, aprofitament d’aigües pluvials, doble xarxa per a la reutilització d’aigua, etc., conformen la xarxa d’infraestructura verda urbana lligada a la gestió de l’aigua (podeu consultar el meu post anterior sobre la infraestructura verda, que ha de permetre el desenvolupament d’unes ciutats més resilients i més saludables). Una gestió sostenible del cicle de l’aigua en zones urbanes no només consisteix en la gestió de la demanda, la millora de l’eficiència, la qualitat i la minimització de l’impacte al medi receptor. Ara hi hem d’afegir també que aquesta gestió permeti el desenvolupament de la naturalització de la ciutat i la biodiversitat urbana.

Molts del que vivim a la ciutat intuïm els efectes positius que té el contacte amb la natura per a la nostra salut. Per exemple, sentim com passejar per un parc ens ajuda a recarregar les piles i relaxar-nos. Cada vegada hi ha més estudis científics que donen suport a aquests efectes. L’exposició més perllongada als espais verds augmenta la longevitat principalment perquè redueix els problemes cardiovasculars, millora l’estat de salut general percebut (aquell que es mesura segons la percepció del propi pacient), contribueix a la salut mental, augmenta l’habilitat per afrontar problemes, disminueix l’estrès, i també s’ha demostrat que millora la capacitat de concentració dels nens.

L’Organització Mundial de la Salut considera imprescindible l’existència d’espais verds als nuclis urbans pels beneficis que aporten al benestar físic i emocional de la població, i recomana com a mínim de 10 a 15 m2 d’àrea verda per habitant. De fet, hi ha un terme, definit per la Universitat de Harvard, que descriu l’afinitat emocional de les persones cap a la natura: la biofília. Aquest concepte s’utilitza, per exemple, en l’àmbit de l’arquitectura per parlar dels dissenys biofílics, tant d’edificis com d’espais de treball, hospitals o habitatges. No obstant això, no ha sigut fins ara que aquest terme també s’ha començat a integrar en la planificació i l’urbanisme de les ciutats, amb la creació del concepte de ciutats biofíliques. No m’estendré amb aquest tema, existeix molta bibliografia i pàgines web al respecte, i convido als lectors a conèixer els exemples sorprenents de ciutats biofíliques com Singapur o d’altres més properes.

Aquesta tendència, que podria considerar-se com un excentricitat lligada a les cultures orientals, està creixent cada vegada més a les grans urbs més desenvolupades d’Occident. Es busca un model de ciutat que sigui capaç d’afrontar els reptes que representen el canvi climàtic i els problemes socials en aquests entorns. Un model de ciutat més resilient, més saludable, amb una petjada ecològica més reduïda, més integradora, més pacificada; en definitiva, que ofereixi una millor qualitat de vida als seus ciutadans i que sigui sostenible en el temps.

I tot això passa per l’estratègia d’incorporar el verd funcional a la planificació urbanística; es valoren els beneficis ecosistèmics que el verd pot aportar a la ciutat (beneficis que provenen dels serveis que ofereix la natura).

Dins el marc de la Conferència Hàbitat III impulsada per les Nacions Unides, celebrada a Quito el 2016, es va aprovar la Nova Agenda Urbana. Aquest document constitueix un full de ruta pel desenvolupament sostenible de les ciutats durant els propers 20 anys. Una de les prioritats que es desprèn de la Nova Agenda Urbana és la relació entre el medi ambient i la urbanització.

Poden consultar-se com a exemple l’enfocament que estan adoptant ciutats com Vitoria-Gasteiz o Barcelona a través del Pla del Verd i de la Biodiversitat de Barcelona 2020.

En el camí cap a aquest model de ciutat sostenible del futur, la gestió del cicle de l’aigua hi té un paper clau. Elements com cobertes verdes, murs verds, paviments verds drenants, parcs urbans de retenció d’aigües pluvials, desenvolupament d’horts urbans, noves zones verdes de la ciutat, naturalització de cabals fluvials, desenvolupament de boscos periurbans per a la prevenció d’inundacions, rec intel·ligent, aprofitament d’aigües pluvials, doble xarxa per a la reutilització d’aigua, etc., conformen la xarxa d’infraestructura verda urbana lligada a la gestió de l’aigua (podeu consultar el meu post anterior sobre la infraestructura verda, que ha de permetre el desenvolupament d’unes ciutats més resilients i més saludables). Una gestió sostenible del cicle de l’aigua en zones urbanes no només consisteix en la gestió de la demanda, la millora de l’eficiència, la qualitat i la minimització de l’impacte al medi receptor. Ara hi hem d’afegir també que aquesta gestió permeti el desenvolupament de la naturalització de la ciutat i la biodiversitat urbana.

Les administracions afronten el repte d’impulsar el creixement econòmic i la conservació de la natura, tot i que a priori semblin objectius contraposats. Actualment som capaços de valorar i quantificar amb dades l’impacte econòmic que suposaria per a la nostra qualitat de vida i el nostre benestar la pèrdua dels serveis ecosistèmics, és a dir, d’aquells beneficis que les persones obtenen dels ecosistemes i que estan dividits principalment en quatre categories: aprovisionament, regulació, suport i cultura. Com a conseqüència, la conservació de la biodiversitat s’està convertint en un aspecte prioritari de l’agenda europea.

En aquest sentit, la Unió Europea ha fet un nou pas endavant més en les polítiques i estratègies en introduir el concepte de la infraestructura verda juntament amb polítiques pel seu desenvolupament. La infraestructura verda es basa en la multifuncionalitat dels espais, i en el fet de maximitzar els serveis dels ecosistemes, evitar la fragmentació del territori a nivell ecològic i permetre la restauració ambiental.

Aquest concepte suposa un canvi de paradigma en les polítiques ambientals, ja que la conservació de la biodiversitat deixa de ser tractada amb polítiques aïllades i passa a estar integrada en gran part de les polítiques sectorials (agricultura, silvicultura, energia, aigua, urbanisme, planificació territorial…).

Fins ara, les polítiques impulsades per Europa no havien donat els resultats esperats, ja que amb la política d’establir espais naturals protegits (Red Natura 2000) no n’hi ha prou. La conservació a llarg termini de la biodiversitat requereix la preservació de les funcions ecològiques i les relacions dels ecosistemes en zones extenses; per això cal evitar la fragmentació del territori als nuclis aïllats de biodiversitat. Aquest canvi és possible considerant que qualsevol espai, qualsevol infraestructura, qualsevol activitat que tingui ocupació del sòl, és susceptible de potenciar serveis dels ecosistemes, especialment si aconsegueix una permeabilitat entre l’entorn natural i el seu espai.

Les administracions estatals, autonòmiques i locals són les encarregades de desenvolupar una estratègia d’infraestructura verda que permeti el seu desplegament en el territori. A Espanya, l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes han elaborat “l’Estratègia estatal d’infraestructura verda i de connectivitat i restauració ecològiques” publicada en fase d’esborrany. https://www.miteco.gob.es/images/es/borradoreeivcre_infopublica_tcm30-497133.PDF

La infraestructura verda (o solucions basades en la natura) es reconeix, a més a més, a l’Acord de París sobre el canvi climàtic (COP21) com a estratègia d’adaptació i mitigació del canvi climàtic.

Al cicle integral de l’aigua, la infraestructura verda és l’oportunitat de generar un valor afegit per a la nostra gestió i més beneficis a la societat. Un exemple de la infraestructura blava –vinculada al cicle de l’aigua– és la gestió de les humitats artificials de depuració del delta de l’Ebre (part de la Red Natura 2000). Aquests sistemes naturals de depuració permeten tractar l’aigua utilitzada en el cultiu d’arròs de zones adjacents abans del seu abocament a les badies o les llacunes, i així es millora la qualitat de l’aigua del medi. Tanmateix, aquests aiguamolls tenen altres funcions secundàries, no menys importants, derivades dels serveis ecosistèmics.

Aquest espai ha suposat la creació d’un hàbitat aquàtic de gran biodiversitat, que actualment es fa servir com a refugi, zona d’alimentació i fins i tot zona de nidificació d’una gran quantitat d’aus d’interès natural, algunes d’elles amenaçades. A més a més, permet disposar d’un espai per a activitats d’educació ambiental, és un focus d’atracció turística per al col·lectiu ornitològic o amb interès per la natura i està generant un benefici directe per al sector econòmic de les muscleries, que han vist millorada la qualitat del medi. La gestió d’aquesta infraestructura es duu a terme tenint en compte aquesta multifuncionalitat de l’espai i els múltiples beneficis que genera tant a nivell social com econòmic i ambiental. En conclusió, per tal d’assolir els principals objectius ambientals, l’Acord de Canvi Climàtic, el Conveni sobre la Diversitat Biològica (CDB) i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que marquen les Nacions Unides, l’estratègia passa per l’aplicació i el desplegament de la infraestructura verda en tots aquells sectors i àmbits de planificació territorial que interactuen amb l’entorn natural.

Les administracions afronten el repte d’impulsar el creixement econòmic i la conservació de la natura, tot i que a priori semblin objectius contraposats. Actualment som capaços de valorar i quantificar amb dades l’impacte econòmic que suposaria per a la nostra qualitat de vida i el nostre benestar la pèrdua dels serveis ecosistèmics, és a dir, d’aquells beneficis que les persones obtenen dels ecosistemes i que estan dividits principalment en quatre categories: aprovisionament, regulació, suport i cultura. Com a conseqüència, la conservació de la biodiversitat s’està convertint en un aspecte prioritari de l’agenda europea.

En aquest sentit, la Unió Europea ha fet un nou pas endavant més en les polítiques i estratègies en introduir el concepte de la infraestructura verda juntament amb polítiques pel seu desenvolupament. La infraestructura verda es basa en la multifuncionalitat dels espais, i en el fet de maximitzar els serveis dels ecosistemes, evitar la fragmentació del territori a nivell ecològic i permetre la restauració ambiental.

Aquest concepte suposa un canvi de paradigma en les polítiques ambientals, ja que la conservació de la biodiversitat deixa de ser tractada amb polítiques aïllades i passa a estar integrada en gran part de les polítiques sectorials (agricultura, silvicultura, energia, aigua, urbanisme, planificació territorial…).

Fins ara, les polítiques impulsades per Europa no havien donat els resultats esperats, ja que amb la política d’establir espais naturals protegits (Red Natura 2000) no n’hi ha prou. La conservació a llarg termini de la biodiversitat requereix la preservació de les funcions ecològiques i les relacions dels ecosistemes en zones extenses; per això cal evitar la fragmentació del territori als nuclis aïllats de biodiversitat. Aquest canvi és possible considerant que qualsevol espai, qualsevol infraestructura, qualsevol activitat que tingui ocupació del sòl, és susceptible de potenciar serveis dels ecosistemes, especialment si aconsegueix una permeabilitat entre l’entorn natural i el seu espai.

Les administracions estatals, autonòmiques i locals són les encarregades de desenvolupar una estratègia d’infraestructura verda que permeti el seu desplegament en el territori. A Espanya, l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes han elaborat “l’Estratègia estatal d’infraestructura verda i de connectivitat i restauració ecològiques” publicada en fase d’esborrany.

La infraestructura verda (o solucions basades en la natura) es reconeix, a més a més, a l’Acord de París sobre el canvi climàtic (COP21) com a estratègia d’adaptació i mitigació del canvi climàtic.

Al cicle integral de l’aigua, la infraestructura verda és l’oportunitat de generar un valor afegit per a la nostra gestió i més beneficis a la societat. Un exemple de la infraestructura blava –vinculada al cicle de l’aigua– és la gestió de les humitats artificials de depuració del delta de l’Ebre (part de la Red Natura 2000). Aquests sistemes naturals de depuració permeten tractar l’aigua utilitzada en el cultiu d’arròs de zones adjacents abans del seu abocament a les badies o les llacunes, i així es millora la qualitat de l’aigua del medi. Tanmateix, aquests aiguamolls tenen altres funcions secundàries, no menys importants, derivades dels serveis ecosistèmics.

Aquest espai ha suposat la creació d’un hàbitat aquàtic de gran biodiversitat, que actualment es fa servir com a refugi, zona d’alimentació i fins i tot zona de nidificació d’una gran quantitat d’aus d’interès natural, algunes d’elles amenaçades. A més a més, permet disposar d’un espai per a activitats d’educació ambiental, és un focus d’atracció turística per al col·lectiu ornitològic o amb interès per la natura i està generant un benefici directe per al sector econòmic de les muscleries, que han vist millorada la qualitat del medi. La gestió d’aquesta infraestructura es duu a terme tenint en compte aquesta multifuncionalitat de l’espai i els múltiples beneficis que genera tant a nivell social com econòmic i ambiental. En conclusió, per tal d’assolir els principals objectius ambientals, l’Acord de Canvi Climàtic, el Conveni sobre la Diversitat Biològica (CDB) i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que marquen les Nacions Unides, l’estratègia passa per l’aplicació i el desplegament de la infraestructura verda en tots aquells sectors i àmbits de planificació territorial que interactuen amb l’entorn natural.