Quan era petit, un dia devia fer alguna cosa (no recordo quina) classificada pels adults com a no correcta, i una tieta em va dir que «era més dolent que una pedregada». Crec que va ser a partir de llavors que em vaig decidir a dedicar-me a la meteorologia.

Avui parlarem d’aigua «sòlida», la més sòlida de totes: la calamarsa i la pedregada. Primer, l’explicació. En un núvol de tempesta hi ha corrents ascendents i descendents que transporten partícules de vapor d’aigua amunt i avall. En el seu viatge per les zones del núvol més elevades, a sis, vuit, deu quilòmetres d’altitud, on, també a l’estiu, les temperatures són sota zero i amb gran quantitat de cristalls de gel, aquestes partícules de vapor d’aigua es recobreixen d’una capa de gel, no una, sinó moltes vegades, en cada pujada i cada baixada, fins a transformar-se en veritables pedrotes que finalment cauen en forma de calamarsa (menys d’un centímetre) o pedregada (més d’un centímetre). Si tallen una calamarsa per la meitat, hi veuran una sèrie de capes concèntriques com una ceba: cada capa és un viatge per l’interior del núvol.

Les calamarsades i pedregades afecten la superfície formant veritables «carrers», ja que el núvol que les provoca té forma de penya-segat, torres de núvols tallades en vertical. Així, pot passar que en una zona situada a sota del núvol caigui el gran aiguat o pedregada i a pocs centenars de metres, o fins i tot desenes de metres, no hi caigui res. Això ho saben prou bé la gent del camp: la meitat d’un conreu pot quedar trinxat per una pedregada i l’altra meitat pot quedar intacte o amb pocs danys. Podem veure aquest «carrer de calamarsa» a Alberta (Canadà), després d’una tempesta.

El rècord oficial de pedregada més gran al planeta es va registrar el 14 d’abril del 1986 a Gopalganj(Bangladesh), on van caure pedres d’1,02 quilos. Però a Catalunya no ens escapemde «pedregades» considerables. A Tàrrega, l’agost del 1987, hi van caure pedres de 500 a 700 grams que van perforar sostres i destrossar vehicles.

Un color blanquinós i llis a les tempestes denota la proximitat de calamarsades. El juliol del 2005, perseguintuna tempesta al Montseny, ens va sorprendre una pedregada impressionant. Des de l’interior del cotxe vam haver de posar les mans en contacte amb el parabrisa perquè les pedres no el trenquessin. I pitjor va ser la persecució d’una tempesta entre el Vallès Oriental i Osona el 6 de setembre del 2014, amb pedres com ous de gallina que ens van posar la pell com la del mateix animal, a més de fer un soroll terrible i, per descomptat, provocar molts danys.

El 21 d’agost del 2007, a mitja tarda, a la petita localitat de Dante, situada a l’estat nord-americà de Dakota del Sud, el cel es va tornar verd fosc, cosa que presagiava els pitjors esdeveniments. Una potent tempesta va descarregar pedres d’enormes dimensions, de més de mig quilo de pes. No van caure en gran quantitat, però les que van colpejar la superfície van causar nombrosos danys: van perforar teulades, van destrossar cotxes i van deixar forats en el camp d’entre 25 i 30 centímetres. Per pocs mil·límetres no van assolir el rècord de pedres més grans caigudes als Estats Units. Aquest rècord el té la localitat d’Aurora, a l’estat de Nebraska, on el 22 de juny del 2003 van caure pedres de 18 centímetres de diàmetre i 48 centímetres de circumferència.

En la imatge podem observar un granger de Dante sostenint dues pedrotes, una a cada mà. La de l’esquerra és més o menys rodona, però la de la dreta és molt irregular, normal en pedres de grans dimensions. Recordin que una pedra de calamarsa ascendeix i descendeix dins del núvol de tempesta a gran velocitat, a vegades a més de 100 quilòmetres per hora, i es troba capes d’aire molt fred amb altres d’aire càlid, cosa que provoca la descongelació en unes zones i l’acumulació de gel en d’altres. Per si no en van tenir prou, a la mateixa localitat de Dante, el dijous següent van tornar a registrar una altra gran tempesta, amb pedres de 15 a 38 centímetres de diàmetre. El que no havia quedat fet malbé amb la primera tempesta va quedar destruït amb la segona. Els estats de Nebraska i Colorado registren el nombre més gran de tempestes de pedra dels Estats Units: de vuit a deu cada any. Vegem una imatge més del fenomen d’aquelles contrades.

A Catalunya, estadísticament, hi ha més pedregades a l’interior i més calamarsades a la costa, les quals són més grans a les planes interiors. No confonguem les pedregades amb la caiguda de blocs de gel amb cel serè, fenomen molt estrany però que es va observar amb una certa freqüència a finals de les dècades dels vuitanta i els noranta. Ja en tenim constància, d’aquest fenomen, en un informe que va publicar Napoleó…, així que no és un fet modern. Ho expliquem en el següent article.

Quan era petit, un dia devia fer alguna cosa (no recordo quina) classificada pels adults com a no correcta, i una tieta em va dir que «era més dolent que una pedregada». Crec que va ser a partir de llavors que em vaig decidir a dedicar-me a la meteorologia.

Avui parlarem d’aigua «sòlida», la més sòlida de totes: la calamarsa i la pedregada. Primer, l’explicació. En un núvol de tempesta hi ha corrents ascendents i descendents que transporten partícules de vapor d’aigua amunt i avall. En el seu viatge per les zones del núvol més elevades, a sis, vuit, deu quilòmetres d’altitud, on, també a l’estiu, les temperatures són sota zero i amb gran quantitat de cristalls de gel, aquestes partícules de vapor d’aigua es recobreixen d’una capa de gel, no una, sinó moltes vegades, en cada pujada i cada baixada, fins a transformar-se en veritables pedrotes que finalment cauen en forma de calamarsa (menys d’un centímetre) o pedregada (més d’un centímetre). Si tallen una calamarsa per la meitat, hi veuran una sèrie de capes concèntriques com una ceba: cada capa és un viatge per l’interior del núvol.

Les calamarsades i pedregades afecten la superfície formant veritables «carrers», ja que el núvol que les provoca té forma de penya-segat, torres de núvols tallades en vertical. Així, pot passar que en una zona situada a sota del núvol caigui el gran aiguat o pedregada i a pocs centenars de metres, o fins i tot desenes de metres, no hi caigui res. Això ho saben prou bé la gent del camp: la meitat d’un conreu pot quedar trinxat per una pedregada i l’altra meitat pot quedar intacte o amb pocs danys. Podem veure aquest «carrer de calamarsa» a Alberta (Canadà), després d’una tempesta.


El rècord oficial de pedregada més gran al planeta es va registrar el 14 d’abril del 1986 a Gopalganj(Bangladesh), on van caure pedres d’1,02 quilos. Però a Catalunya no ens escapemde «pedregades» considerables. A Tàrrega, l’agost del 1987, hi van caure pedres de 500 a 700 grams que van perforar sostres i destrossar vehicles.

Un color blanquinós i llis a les tempestes denota la proximitat de calamarsades. El juliol del 2005, perseguintuna tempesta al Montseny, ens va sorprendre una pedregada impressionant. Des de l’interior del cotxe vam haver de posar les mans en contacte amb el parabrisa perquè les pedres no el trenquessin. I pitjor va ser la persecució d’una tempesta entre el Vallès Oriental i Osona el 6 de setembre del 2014, amb pedres com ous de gallina que ens van posar la pell com la del mateix animal, a més de fer un soroll terrible i, per descomptat, provocar molts danys.

El 21 d’agost del 2007, a mitja tarda, a la petita localitat de Dante, situada a l’estat nord-americà de Dakota del Sud, el cel es va tornar verd fosc, cosa que presagiava els pitjors esdeveniments. Una potent tempesta va descarregar pedres d’enormes dimensions, de més de mig quilo de pes. No van caure en gran quantitat, però les que van colpejar la superfície van causar nombrosos danys: van perforar teulades, van destrossar cotxes i van deixar forats en el camp d’entre 25 i 30 centímetres. Per pocs mil·límetres no van assolir el rècord de pedres més grans caigudes als Estats Units. Aquest rècord el té la localitat d’Aurora, a l’estat de Nebraska, on el 22 de juny del 2003 van caure pedres de 18 centímetres de diàmetre i 48 centímetres de circumferència.


En la imatge podem observar un granger de Dante sostenint dues pedrotes, una a cada mà. La de l’esquerra és més o menys rodona, però la de la dreta és molt irregular, normal en pedres de grans dimensions. Recordin que una pedra de calamarsa ascendeix i descendeix dins del núvol de tempesta a gran velocitat, a vegades a més de 100 quilòmetres per hora, i es troba capes d’aire molt fred amb altres d’aire càlid, cosa que provoca la descongelació en unes zones i l’acumulació de gel en d’altres. Per si no en van tenir prou, a la mateixa localitat de Dante, el dijous següent van tornar a registrar una altra gran tempesta, amb pedres de 15 a 38 centímetres de diàmetre. El que no havia quedat fet malbé amb la primera tempesta va quedar destruït amb la segona. Els estats de Nebraska i Colorado registren el nombre més gran de tempestes de pedra dels Estats Units: de vuit a deu cada any. Vegem una imatge més del fenomen d’aquelles contrades.

A Catalunya, estadísticament, hi ha més pedregades a l’interior i més calamarsades a la costa, les quals són més grans a les planes interiors. No confonguem les pedregades amb la caiguda de blocs de gel amb cel serè, fenomen molt estrany però que es va observar amb una certa freqüència a finals de les dècades dels vuitanta i els noranta. Ja en tenim constància, d’aquest fenomen, en un informe que va publicar Napoleó…, així que no és un fet modern. Ho expliquem en el següent article.