Avui volem transmetre unes narracions de fenòmens reals. L’aigua és un bé molt preuat, però ja hem vist que, quan ve acompanyada d’altres fenòmens violents o quan cau amb massa violència, de preuada no en té res… I si una predicció no surt bé…, ja cal que es calcin!

El primer huracà: Álvar Núñez Cabeza de Vaca(Jerez de la Frontera, 1507-Sevilla, 1559) va ser un conqueridorespanyol que va descriure amb gran exactitud els fenòmens meteorològics que va patir en els seus viatges per Cuba o el sud-est dels Estats Units, especialment Florida. Al seu llibre Naufragiosnarra, amb gran profusió de detalls, l’efecte devastador d’un huracà sobre la vila de Trinidad, a Cuba, el 1527. Per a ell i els seus mariners, el fenomen era absolutament desconegut, i el narra amb gran passió: descriu els vents en forma d’espiral, parla de pluges torrencials que provoquen l’avingudade rius i torrents, que es carreguencases i esglésies. Comenta la tenebrosa foscor que els acompanya i, fins i tot, detalla la caiguda de llamps d’increïble potència. En un moment donat, i ja de nit, explicacom ell i els seus companys s’han d’abraçar perquè el vent no els arrossegui i, posteriorment, s’han d’agafar a un arbre gruixut que poc després és arrencat. A la nit, els indígenes ballen i ballen fins que l’huracà perd la seva força. Els cossos dels indis dibuixen unes formes que simulen la direcciódels núvols al cel.

Ja al matí, i quan l’huracà amaina, descobreixen una petita barca a la copa d’un arbre. Amb els seus marins recorren la comarca desolada pel fenomen, amb centenars d’animals morts i collites perdudes.

Aquesta narració és, potser, una de les primeres a descriure un huracà. Per gaudir de narracions de fenòmens similars, apunti’s aquestes dues novel·les: Tifó, de Joseph Conrad, i Huracàa Jamaica, de Richard Hughes.

Persecució accidentada: el meteoròleg Felipe Ferro,acompanyat d’un càmera de televisió i dos reporters, va perseguir literalment l’ull de l’huracà Erinquan aquest va assolir la península de Florida. Era el 2 d’agost del 1995. L’ull se situava a Vero Beach, i allà es trobaven. S’havien refugiat suportant vents huracanats i, de sobte, va cessar el vendaval; fins i tot es van obrir clarianes. La calma era total. No es movia ni una fulla,i algun ocell començava a cantar. Algú va proposar d’anar a buscar la paret de l’ull de l’huracà. Instal·lats en un Jeep, es dirigirencap al nord-est segons les indicacions de Ferro. Havien d’esquivarels obstacles arrencats per la primera part de l’huracà. Era de nit i no hi havia llum. La calma era total, ja que es desplaçaven a la mateixa velocitat que l’ull. Van accelerar per trobar la paret nuvolosa. I, de sobte, va aparèixer un immens mur de núvols, vertical, poderós, elevant-se fins al cel. Els continus llampsil·luminaven les formes arrodonides dels cumulonimbus. Van decidir continuar, penetrant a la zona més perillosa de l’huracà: el vent va passar de calma a superar els 140 km/h i una pluja horitzontal els fuetejava. Van dubtar de continuar per por dels impactes d’objectes arrencats pel vent, peròva ser la paret el que els va enxampar. Inesperadament, l’huracà va canviar de rumb. El vent era terrible, amb un constant udol. Una gran branca va colpejar el vehicle. Es van refugiar en un garatge. Van intentar sortir-ne a peu per recollir dades, i un semàfor va passar volant a pocs centímetres. Van decidir girar cua i tornar a l’interior de l’ull d’Erin.

I acabem amb la crònica més colpidora de totes. Ja l’avisem: el final és fort.

El 1870, Suèciaera capdavantera al món en descobriments meteorològics. Jürgen Svensson, director del Servei Meteorològicsuec, amb seu a Uppsala,era cada vegada més sol·licitat per conèixer les seves prediccions meteorològiques. Els armadors necessitaven saber l’evolució del temps per al trasllat de les seves mercaderies. A Svenssonno li agradava gaire fer prediccions; era més un investigador i un apassionat dels fenòmens meteorològics, però els pronòstics li reportaven diners que invertia en nous estudis i investigacions. El 1879 tenia 73 anys i era una eminència a tot el món. Corria el mes de març i l’hivern havia estat especialment dur. El divendres 16, i malgrat una clara millora en el temps, va comunicar la possibilitat de fortes tempestes per a la setmana següent. El sindicat pesquer anul·la la seva campanya d’arrossegament. Turistes i viatgers es queden a terra. Però arriba el dilluns 19 i el temps és gairebé primaveral. Els diaris del dimarts 20 es burlen del científic i de les seves prediccions. Els armadors pateixen notables pèrdues. El divendres 23 de març emet una nova informació meteorològica: pressionat per l’opinió pública, anuncia la continuació del temps estable, encara que al seu interior té molts dubtes sobre la fiabilitat d’aquella predicció. Desenes d’arrossegadors es fan a la mar. Dos dies després té lloc una terrible tempesta que ve del nord, seguida d’una altra encara més violenta. Hi ha 1800 morts. Jürgen Svenssones dispara un tret i, tres dies després, mor.

Avui volem transmetre unes narracions de fenòmens reals. L’aigua és un bé molt preuat, però ja hem vist que, quan ve acompanyada d’altres fenòmens violents o quan cau amb massa violència, de preuada no en té res… I si una predicció no surt bé…, ja cal que es calcin!

El primer huracà: Álvar Núñez Cabeza de Vaca(Jerez de la Frontera, 1507-Sevilla, 1559) va ser un conqueridorespanyol que va descriure amb gran exactitud els fenòmens meteorològics que va patir en els seus viatges per Cuba o el sud-est dels Estats Units, especialment Florida. Al seu llibre Naufragiosnarra, amb gran profusió de detalls, l’efecte devastador d’un huracà sobre la vila de Trinidad, a Cuba, el 1527. Per a ell i els seus mariners, el fenomen era absolutament desconegut, i el narra amb gran passió: descriu els vents en forma d’espiral, parla de pluges torrencials que provoquen l’avingudade rius i torrents, que es carreguencases i esglésies. Comenta la tenebrosa foscor que els acompanya i, fins i tot, detalla la caiguda de llamps d’increïble potència. En un moment donat, i ja de nit, explicacom ell i els seus companys s’han d’abraçar perquè el vent no els arrossegui i, posteriorment, s’han d’agafar a un arbre gruixut que poc després és arrencat. A la nit, els indígenes ballen i ballen fins que l’huracà perd la seva força. Els cossos dels indis dibuixen unes formes que simulen la direcciódels núvols al cel.

Ja al matí, i quan l’huracà amaina, descobreixen una petita barca a la copa d’un arbre. Amb els seus marins recorren la comarca desolada pel fenomen, amb centenars d’animals morts i collites perdudes.

Aquesta narració és, potser, una de les primeres a descriure un huracà. Per gaudir de narracions de fenòmens similars, apunti’s aquestes dues novel·les: Tifó, de Joseph Conrad, i Huracàa Jamaica, de Richard Hughes.

Persecució accidentada: el meteoròleg Felipe Ferro,acompanyat d’un càmera de televisió i dos reporters, va perseguir literalment l’ull de l’huracà Erinquan aquest va assolir la península de Florida. Era el 2 d’agost del 1995. L’ull se situava a Vero Beach, i allà es trobaven. S’havien refugiat suportant vents huracanats i, de sobte, va cessar el vendaval; fins i tot es van obrir clarianes. La calma era total. No es movia ni una fulla,i algun ocell començava a cantar. Algú va proposar d’anar a buscar la paret de l’ull de l’huracà. Instal·lats en un Jeep, es dirigirencap al nord-est segons les indicacions de Ferro. Havien d’esquivarels obstacles arrencats per la primera part de l’huracà. Era de nit i no hi havia llum. La calma era total, ja que es desplaçaven a la mateixa velocitat que l’ull. Van accelerar per trobar la paret nuvolosa. I, de sobte, va aparèixer un immens mur de núvols, vertical, poderós, elevant-se fins al cel. Els continus llampsil·luminaven les formes arrodonides dels cumulonimbus. Van decidir continuar, penetrant a la zona més perillosa de l’huracà: el vent va passar de calma a superar els 140 km/h i una pluja horitzontal els fuetejava. Van dubtar de continuar per por dels impactes d’objectes arrencats pel vent, peròva ser la paret el que els va enxampar. Inesperadament, l’huracà va canviar de rumb. El vent era terrible, amb un constant udol. Una gran branca va colpejar el vehicle. Es van refugiar en un garatge. Van intentar sortir-ne a peu per recollir dades, i un semàfor va passar volant a pocs centímetres. Van decidir girar cua i tornar a l’interior de l’ull d’Erin.

I acabem amb la crònica més colpidora de totes. Ja l’avisem: el final és fort.

El 1870, Suèciaera capdavantera al món en descobriments meteorològics. Jürgen Svensson, director del Servei Meteorològicsuec, amb seu a Uppsala,era cada vegada més sol·licitat per conèixer les seves prediccions meteorològiques. Els armadors necessitaven saber l’evolució del temps per al trasllat de les seves mercaderies. A Svenssonno li agradava gaire fer prediccions; era més un investigador i un apassionat dels fenòmens meteorològics, però els pronòstics li reportaven diners que invertia en nous estudis i investigacions. El 1879 tenia 73 anys i era una eminència a tot el món. Corria el mes de març i l’hivern havia estat especialment dur. El divendres 16, i malgrat una clara millora en el temps, va comunicar la possibilitat de fortes tempestes per a la setmana següent. El sindicat pesquer anul·la la seva campanya d’arrossegament. Turistes i viatgers es queden a terra. Però arriba el dilluns 19 i el temps és gairebé primaveral. Els diaris del dimarts 20 es burlen del científic i de les seves prediccions. Els armadors pateixen notables pèrdues. El divendres 23 de març emet una nova informació meteorològica: pressionat per l’opinió pública, anuncia la continuació del temps estable, encara que al seu interior té molts dubtes sobre la fiabilitat d’aquella predicció. Desenes d’arrossegadors es fan a la mar. Dos dies després té lloc una terrible tempesta que ve del nord, seguida d’una altra encara més violenta. Hi ha 1800 morts. Jürgen Svenssones dispara un tret i, tres dies després, mor.