Barcelona, 30 d’agost del 2020. Són les 10 del matí i, mentre escric aquestes línies, m’aixeco per tancar les finestres. Fa massa fresca: 18 °C. El cel s’està ennuvolant; hi ha hagut tempesta de matinada i fa vent. Fa un parell de dies, la xafogor era tremenda: 30 °C i un 70 % d’humitat. Tothom es queixava (com si així poguessin fer baixar la humitat). Quina és l’explicació del fet que en dos dies haguem passat d’un ambient tropical a una tardor avançada, amb tempestes, algunes d’espectaculars? L’ondulació del corrent en jet, o jet stream. Per entendre millor aquest fenomen, aquest enorme flux de vents que dona la volta a tot el planeta i que comporta canvis de temps sobtats i possibilitat de pluges i tempestes, explicarem una anècdota: la dels globus bomba.

L’any 1942, al Japó,el doctor Fujiwarava proposar d’enviar globus amb bombes de fòsfor cap als Estats Units, cosa que va ser possible gràcies a un descobriment fet deu anys enrere a l’observatori meteorològic de Takao, a l’illa de Formosa, l’actual Taiwan. Allà van observar que entre els 8000 i els 12 000 metres d’alturaacostumen a bufar forts vents de l’oest. És un cinturó de vents que circula al voltant del nostre planeta per latituds mitjanes, el denominat jet streamcorrent en jet(corriente en chorro, en castellà). Aquests vents poden bufar a més de 250 quilòmetres per hora i gairebé sempre en la mateixa direcció. Si s’enviava un globus amb un determinat tipus d’explosiu col·locat a la seva base a aquella altura, podria anar viatjant cap a l’est fins a arribar a territori americà en dos o tres dies, després de recórrer uns 9500 quilòmetres. El cas és que, en total, els japonesos van arribar a llançar 9300 globus bomba, però la major part no van arribar a explotar o es van enfonsar a l’oceà. Tot i això, entre el novembre del 1944 i l’abril del 1945, 285 d’aquests globus sí que van arribar a territori americà. Els militars van demanar a la premsa que silenciéscompletament l’assumpte; així, els japonesos no van saber de l’arribada dels seus globus a territori americà, i van pensar que el seu invent no havia tingut èxit.

El 5 de maig del 1945, Elsie Mitchell va anar d’excursió amb cinc nens a la muntanya Gearbat,a Oregon. Al bosc van trobar un estrany artefacte, que va acabar fent explosió. Van ser les sis úniques víctimes nord-americanes de la Segona Guerra Mundial que van perdre la vida al seu país en territori continental. També el Canadàva rebre la visita d’aquests globus bomba però no van arribar a causar víctimes.

Explicada aquesta anècdota, vegem tot seguit quina importància té el corrent en jet en els canvis de temps que tenim al llarg d’un any; o, enllaçant-ho amb l’inici d’aquest article, per què hem passat d’un temps eixut i calorós a rebre aigua a bots i barrals i passar fresca. Avisem que és un tema complex, enrevessat, feixuc —intentarem fer-lo mínimament digerible—, però és molt important per saber el perquè dels canvis de temps. 

El corrent en jet és un veritable «director d’orquestra» de la dinàmica atmosfèrica del nostre planeta: dirigeix borrasques i anticiclons, que mou ara cap aquí, ara cap allà. Cal dir que se’l coneix com a corrent en jet polar, i que n’hi ha un a l’hemisferi nord, el que ens afecta, i un altre d’igual a l’hemisferi sud; i els dos circulen d’oest a est, també a l’hemisferi sud. I ara vostès es deuen preguntar: «Però, a l’hemisferi sud, no gira tot al contrari que al nord? Per tant, no hauria de circular d’est a oest? Doncs no, però si al nostre hemisferi els vents al voltant d’una borrasca giren en el sentit antihorari, a l’hemisferi sud ho fan en el sentit horari. Però no emboliquem més la troca. 

Aquest tub de vents dona la volta a tota la Terra i separa l’aire fred, que es troba al nord, de l’aire càlid, que està al sud. Ara bé, no és rectilini. A vegades, una massa d’aire fred de l’Àrtic viatja cap al sud i provoca que el jet s’onduli cap al sud, i llavors les fredorades arriben, per exemple, a França, a Catalunya o, fins i tot, al nord d’Àfrica. Si això coincideix amb el final d’estiu, en trobar-se amb el mar calentet, es poden formar tempestes com les d’aquests dies. I, al contrari, una massa d’aire càlid d’origen africà pot fer ondular el jet cap al nord i provocar que la calorada arribi a Alemanya o, fins i tot, als països escandinaus. A vegades, quan el jet s’ondula cap al sud per un atac d’aire fred, aquesta ondulació es pot fer tan pronunciada que es trenca; aleshores queda una mena de «bombolla» gegant d’aire fred a les capes altes, aïllada i envoltada d’aire càlid. Si aquesta bombolla freda es col·loca a l’oest o al sud de la península Ibèrica a finals d’agost, al setembre o a l’octubre… atenció! És el que abans anomenàvem gota freda, actualment coneguda com a DANA, productora potencial d’aiguats i inundacions. Aquí tenen un vídeo molt interessant del servei meteorològic britànic:

Creiem que ja hem donat molta informació. Deixem-ho aquí, i prometem que l’article següent tindrà més anècdotes, però necessitem una mica de base teòrica per entendre el perquè d’algunes coses.

Barcelona, 30 d’agost del 2020. Són les 10 del matí i, mentre escric aquestes línies, m’aixeco per tancar les finestres. Fa massa fresca: 18 °C. El cel s’està ennuvolant; hi ha hagut tempesta de matinada i fa vent. Fa un parell de dies, la xafogor era tremenda: 30 °C i un 70 % d’humitat. Tothom es queixava (com si així poguessin fer baixar la humitat). Quina és l’explicació del fet que en dos dies haguem passat d’un ambient tropical a una tardor avançada, amb tempestes, algunes d’espectaculars? L’ondulació del corrent en jet, o jet stream. Per entendre millor aquest fenomen, aquest enorme flux de vents que dona la volta a tot el planeta i que comporta canvis de temps sobtats i possibilitat de pluges i tempestes, explicarem una anècdota: la dels globus bomba.

L’any 1942, al Japó,el doctor Fujiwarava proposar d’enviar globus amb bombes de fòsfor cap als Estats Units, cosa que va ser possible gràcies a un descobriment fet deu anys enrere a l’observatori meteorològic de Takao, a l’illa de Formosa, l’actual Taiwan. Allà van observar que entre els 8000 i els 12 000 metres d’alturaacostumen a bufar forts vents de l’oest. És un cinturó de vents que circula al voltant del nostre planeta per latituds mitjanes, el denominat jet streamcorrent en jet(corriente en chorro, en castellà). Aquests vents poden bufar a més de 250 quilòmetres per hora i gairebé sempre en la mateixa direcció. Si s’enviava un globus amb un determinat tipus d’explosiu col·locat a la seva base a aquella altura, podria anar viatjant cap a l’est fins a arribar a territori americà en dos o tres dies, després de recórrer uns 9500 quilòmetres. El cas és que, en total, els japonesos van arribar a llançar 9300 globus bomba, però la major part no van arribar a explotar o es van enfonsar a l’oceà. Tot i això, entre el novembre del 1944 i l’abril del 1945, 285 d’aquests globus sí que van arribar a territori americà. Els militars van demanar a la premsa que silenciéscompletament l’assumpte; així, els japonesos no van saber de l’arribada dels seus globus a territori americà, i van pensar que el seu invent no havia tingut èxit.

El 5 de maig del 1945, Elsie Mitchell va anar d’excursió amb cinc nens a la muntanya Gearbat,a Oregon. Al bosc van trobar un estrany artefacte, que va acabar fent explosió. Van ser les sis úniques víctimes nord-americanes de la Segona Guerra Mundial que van perdre la vida al seu país en territori continental. També el Canadàva rebre la visita d’aquests globus bomba però no van arribar a causar víctimes.

Explicada aquesta anècdota, vegem tot seguit quina importància té el corrent en jet en els canvis de temps que tenim al llarg d’un any; o, enllaçant-ho amb l’inici d’aquest article, per què hem passat d’un temps eixut i calorós a rebre aigua a bots i barrals i passar fresca. Avisem que és un tema complex, enrevessat, feixuc —intentarem fer-lo mínimament digerible—, però és molt important per saber el perquè dels canvis de temps. 

El corrent en jet és un veritable «director d’orquestra» de la dinàmica atmosfèrica del nostre planeta: dirigeix borrasques i anticiclons, que mou ara cap aquí, ara cap allà. Cal dir que se’l coneix com a corrent en jet polar, i que n’hi ha un a l’hemisferi nord, el que ens afecta, i un altre d’igual a l’hemisferi sud; i els dos circulen d’oest a est, també a l’hemisferi sud. I ara vostès es deuen preguntar: «Però, a l’hemisferi sud, no gira tot al contrari que al nord? Per tant, no hauria de circular d’est a oest? Doncs no, però si al nostre hemisferi els vents al voltant d’una borrasca giren en el sentit antihorari, a l’hemisferi sud ho fan en el sentit horari. Però no emboliquem més la troca. 

Aquest tub de vents dona la volta a tota la Terra i separa l’aire fred, que es troba al nord, de l’aire càlid, que està al sud. Ara bé, no és rectilini. A vegades, una massa d’aire fred de l’Àrtic viatja cap al sud i provoca que el jet s’onduli cap al sud, i llavors les fredorades arriben, per exemple, a França, a Catalunya o, fins i tot, al nord d’Àfrica. Si això coincideix amb el final d’estiu, en trobar-se amb el mar calentet, es poden formar tempestes com les d’aquests dies. I, al contrari, una massa d’aire càlid d’origen africà pot fer ondular el jet cap al nord i provocar que la calorada arribi a Alemanya o, fins i tot, als països escandinaus. A vegades, quan el jet s’ondula cap al sud per un atac d’aire fred, aquesta ondulació es pot fer tan pronunciada que es trenca; aleshores queda una mena de «bombolla» gegant d’aire fred a les capes altes, aïllada i envoltada d’aire càlid. Si aquesta bombolla freda es col·loca a l’oest o al sud de la península Ibèrica a finals d’agost, al setembre o a l’octubre… atenció! És el que abans anomenàvem gota freda, actualment coneguda com a DANA, productora potencial d’aiguats i inundacions. Aquí tenen un vídeo molt interessant del servei meteorològic britànic:

Creiem que ja hem donat molta informació. Deixem-ho aquí, i prometem que l’article següent tindrà més anècdotes, però necessitem una mica de base teòrica per entendre el perquè d’algunes coses.